Em començaré presentant: em dic Ana i m’agraden les pel·lícules dolentes sobre hoquei gel. També les bones, però les dolentes tenen un jene sais quoi que m’atreu més. Per això, encara que David Santamaría està fent una gran feina parlant de grans pel·lícules sobre hoquei, jo avui vinc a parlar de la que probablement sigui una de les pitjors pel·lícules d’hoquei gel que s’han fet: Score: A Hockey Musical [Gol: un musical d’hoquei]. I per què en vull parlar? Perquè com a pel·lícula és dolenta, però com a font per entendre la complicada relació del Canadà amb alguns aspectes del seu esport nacional d’hivern… fantàstica. A més, la veus amb amics i et fas unes rialles (com n’és de dolenta; els acudits de la pròpia pel·lícula no és que siguin una meravella).
Bé, anem al gel. De què va aquesta pel·lícula?
Score: A Hockey Musical és un musical canadenc de 2010, estrenada poc després de les Olimpíades de Vancouver, potser per explotar l’estirada de l’esdeveniment (encara que no és que hoquei necessiti ajuda per vendre al país de la fulla d’auró). Altres països han seguit estratègies similars, encara que a la inversa: treure contingut sobre hoquei gel poc abans de ser seu de les olimpíades: Corea va treure el 2016 Puck! en preparació a Pieonchang 2018 i Xina, La meva noia unicorn el 2020. Fins i tot Rússia, un altre país on l’hoquei no necessita presentació, va emetre The Junior Team just abans de Sochi 2014.
El musical de què he vingut a parlar, dirigit per Michael McGowan, té un repartiment que combina actors novells com Noah Reid i Allie MacDonald amb veterans del calibre d’Olivia Newton-John, Marc Jordan o Stephen McHattie Smith. A més, té cameos de Nelly Furtado, Walter Gretzky, Theo Fleury i diverses celebritats canadenques més. Segueix la història de Farley Gordon, un xaval de Toronto de pares hippies educat a casa i amb un talent innat per a l’hoquei, però que mai no ha jugat més enllà de partidets amb els seus amics i no sap res sobre l’NHL.
– Podries ser el proper Sidney Crosby.
– ¿Cindy què?
Quan el propietari dels Brampton Blades el descobreix i li ofereix un contracte, Farley s’haurà d’enfrontar a un món de fama, hipermasculinitat i competitivitat per al qual no està preparat, mentre intenta no perdre’s a si mateix i conservar l’amor per l’esport. De fons tenim una subtrama romàntica amb la seva millor amiga (Allie MacDonald), que veu com Farley deixa de ser el noi de qui es va enamorar. Tot això, esquitxat amb una vintena de cançons graciosíssimes, però de dubtosa qualitat tant a nivell musical com de lletra i majoritàriament indistingibles les unes de les altres. L’última és un temacle, això sí:
Aquesta pel·lícula és dolenta, però ofereix una ullada a un debat que segueix molt vigent: la violència a l’esport
Aleshores, per què he vist com quatre vegades aquesta pel·lícula que probablement només existeixi perquè a algú li va fer gràcia que score signifiqués tant «marcar un gol» com «partitura»? Doncs com ja he dit abans, no només perquè m’agraden les pel·lícules dolentes (i els plànols bonics de ciutats canadenques cobertes de gel), sinó perquè aquesta ofereix, a més, un cop d’ull a un debat que segueix molt vigent: la violència a l’esport.
Farley, els pares del qual són anarcopacifistes, s’enfronta al dilema de participar en les baralles i desenvolupar un estil de joc més agressiu o mantenir-se fidel a si mateix. Encara que en la realitat les baralles siguin cada vegada més escasses als partits, figures com la de l’enforcer hagin desaparegut pràcticament i sapiguem molt més que abans sobre les conseqüències a llarg termini que tenen els cops als jugadors, el debat és recurrent. Es pot jugar a l’hoquei gel sense cops? La violència és una part essencial d’aquest esport? Jo no he vingut aquí a fer judicis de valor ni donar lliçons morals, però és un tema que val la pena plantejar-se.
La conclusió d’aquest llargmetratge de fa més de 10 anys va ser que l’hoquei pot continuar sent el millor esport del món sense aquest element violent
Si no em fan fora de NHLmania per fer-vos a tots escoltar «Hockey, hockey, the greatest game in the land» [Hoquei, hoquei, el millor esport del país] (s’enrecordaran els mateixos canadencs que, per llei, el lacrosse també és esport nacional?), potser torno un altre dia per parlar-vos de La meva noia unicorn, una fantasia de sèrie (dolenta) sobre una patinadora artística que es fa passar per noi per entrar a l’equip d’hoquei de la universitat.
Et pot interessar…
Cargando ...
