Qualsevol que faci un temps seguint l’hoquei gel, especialment si segueix la lliga universitària o està molt involucrat en el tema del Draft i dels prospects, ha sentit alguna vegada el nom de Hobey Baker, perquè és el nom del trofeu que se li dóna cada any al millor jugador d’hoquei masculí de la NCAA. Per als que estiguin menys posats, potser us sonen els noms d’alguns guanyadors d’aquest premi, com Paul Kariya, Cole Caufield, Cal Makar o Jack Eichel, entre molts d’altres.
Però per què es diu així el premi? I qui era Hobey Baker? A aquestes preguntes dóna resposta el podcast Searching for Hobey Baker (Cercant a Hobey Baker), disponible a la pàgina de podcasts d’ESPN, 30 for 30. Produït per Ross Greenburg, Andrew Reynolds i Tim Smith i narrat per David Duchovny, que va estudiar a Princeton (com Baker) i que hem pogut veure alguna vegada en partits d’hoquei gel, aquest programa ens explica en tres capítols la vida d’aquesta estrella de l’hoquei universitari. Per això, els creadors del podcast van consultar arxius i cartes personals proporcionades per la biblioteca de la universitat de Princeton.
¿Qui era Hobey Baker?
Podem començar parlant del que és fàcil: Hobey Baker va néixer a Pensilvania el 1892, però va passar la seva joventut a Minnesota, on el fred de l’hivern proporcionava múltiples oportunitats de jugar a hoquei gel en llacs i estanys congelats.
Hobey Baker és l’única persona que és al Saló de la Fama tant de l’hoquei com del futbol americà universitari. De fet, va ser el primer estatunidenc a entrar al Saló de la Fama d’Hoquei, quan es va inaugurar. Va destacar en els dos esports en la seva etapa universitària a Princeton, on a més va conèixer el conegut escriptor F. Scott Fitzgerald, autor d’El gran Gatsby, entre altres grans obres de la literatura universal, al qual va impressionar. Impressionava qualsevol que el conegués.
Hobey Baker és l’única persona que és al Saló de la Fama tant de l’hoquei gel com del futbol americà universitari. Impressionava qualsevol que el conegués.
Hobey Baker va ser pilot durant la Primera Guerra Mundial, on va estar destinat a França. Encara que va intentar allistar-se a l’exèrcit britànic només declarar-se la guerra, va haver d’esperar que els Estats Units declaressin la guerra a Alemanya dos anys després. Va passar aquests dos anys en feines de banca a Nova York, feines que no l’omplien al no donar-li l’adrenalina a què estava acostumat.
Hobey Baker era una bona persona i un bon líder, tant al gel com a la guerra, on va arribar a capità del seu esquadró aeri. No va voler jugar mai a l’hoquei gel professionalment, ja que considerava l’esport amateur, el d’aquells que no cobraven per això, l’expressió més pura i digna de l’atletisme.
I Hobey Baker era gai. O no, perquè aplicar termes actuals a persones del passat no sempre és fàcil o adequat; al final, la terminologia, els límits del que vol dir alguna cosa, especialment en aquests temes, canvien amb l’època i la societat. Però sabem que va viure dos anys amb Percy Rivington Pyne, ric membre de l’elit novaiorquesa i reconegut per les seves relacions amb homes. Sabem que, durant la guerra, es van intercanviar cartes emotives amb uns missatges que no deixen cap dubte. I el podcast no intenta amagar aquesta realitat, sinó que parla amb experts universitaris en diversitat sexual a principis del segle XX, per així poder tractar el tema de la manera adequada.
Per molt eslògan de Hockey is for Everyone, per molts esdeveniments de You Can Play que s’organitzin, el nostre esport segueix demostrant que no sempre és un lloc segur per a determinades persones. Només cal veure els problemes que hi va haver l’any passat per una simple samarreta arc de Sant Martí, un nimi tros de cinta. L’hoquei masculí no sempre és l’esport més acollidor per a qualsevol que surti una mica de la norma.
Aquest mes de l’Orgull, ha estat un plaer descobrir, en un mitjà seriós, que tracta l’assumpte amb delicadesa, professionalitat i profunditat, que un dels noms mítics del nostre esport, un exemple per a tots els jugadors universitaris, tenia una relació amb un home. Per descomptat, if you can play, you can play. Hobey Baker va poder, i ningú ho pot negar. Només hem de seguir treballant perquè l’hoquei gel no sigui un espai on la gent que surt del motlle senti que ha d’amagar part de si mateixa.
El podcast es pot escoltar aquí. Malauradament, només està en anglès, però val la pena l’esforç.
Et pot interessar…
Cargando ...
