Connor McDavid juga per als Edmonton Oilers. És un fet irrefutable.
Pero i si…
I aquí ve el divertit de fer servir els condicionals: Què passaria si McDavid decidís demanar el traspàs del seu equip per jugar en alguna franquícia americana com ja va fer en el seu moment Gretzky?
Seria el drama i també la notícia bomba de l’NHL.
Perquè ja ho va fer Gretzky al seu moment i va suposar un adéu que ningú no s’esperava. Encara que potser va ser menys dolorós en haver guanyat ja l’Stanley Cup amb aquell Edmonton punter que va fer història (No us enganyeu, quan va passar, els canadencs es van emportar les mans al cap perquè el seu ídol, aquell a qui gairebé tractaven de Déu, els abandonava per una ciutat amb Sol i al país de les oportunitats).
Si a Gretzky ja se’l va criticar imaginar-vos l’enrenou que causaria la figura de McDavid.
El suposat salvador d’Edmonton. El jugador que va arribar a un equip que ja portava dos números uns de draft anteriors, i que necessitava la figura d’un “xaval” amb poca sang fora del camp però que al gel sobrepassa tothom. The savior.
Tota la fe de la població del nord d’Alberta en una mateixa figura. I la idea que el poden traspassar sense haver aconseguit res, ni tan sols una final de l’Stanley Cup, aixecaria tantes butllofes de sang que no sé si la mateixa franquícia ho podria superar.
Un equip que es reconstrueix des del 2010, que ha vist marxar a un Taylor Hall que també va ser el suposat salvador en el seu moment i ha vist créixer un Nugent-Hopkins que mai no ha arribat a complir les expectatives. Edmonton va veure la llum amb l’arribada d’aquell primer pick el 2015. L’any en què la qualitat de tots els prospects era indubtable, liderat per un McDavid que ja era nomenat al món des que tenia 16 anys.
I va arribar, i tot i canviar en part a l’equip, han passat els anys -vuit exactament- i encara que arriben més lluny i indubtablement quan McDavid i Draisailtl estan fins, fan la sensació que són imparables, no han aconseguit això que tot fan de l’NHL enyora i vol. L’Stanley Cup.
Seria una bogeria pensar que Edmonton el traspassés, però de vegades no guanyar ennuvola els sentits i obliga a prendre decisions que amb el temps mai no són bones
Per un moment, imagineu que McDavid és traspassat als Kings. La història que es repeteix sobre ella mateixa. Amb altres matisos, però una altra vegada els seguidors dels Oilers perdent la seva figura més important. És difícil orbitar quan es perd el sol, i possiblement els passaria.
Els Kings que sembla que estan fent les coses bé, i una figura com McDavid que necessita poc –bàsicament una defensa una mica passable – podrien ser imparables. Però no és tant el que podrien arribar a ser a l’estat californià. És tot el que no es quedaria a Edmonton. Una altra reconstrucció sense haver aconseguit res a la passada seria el cop més gran per a la franquícia.
No parlem de McDavid en grans mercats com ara uns Rangers o Boston, per dir dos equips. L’NHL es tornaria boja podent vendre al millor jugador actual de l’NHL (Crosby, no llegeixis això) en un dels equips amb més tirada a les televisions. Seria diners comptats en milions i un ganxo força gran per vendre una lliga que de vegades li costa arribar a nou públic.
Arribés a l’equip que arribés, la sensació seria la mateixa. Edmonton es dissoldria mentre que una altra franquícia podria fer servir una peça clau per aconseguir tot el que volgués.
Els condicionals són així de divertits, et dóna oportunitat de pensar que pot passar alguna cosa encara que les probabilitats siguin gairebé impossibles, i en altres ambients potser és més cert, però a l’NHL? Qualsevol cosa pot passar si un equip comença a anar malament.
Et pot interessar…
Cargando ...
