L’esport és esport i realment quan algú posa un partit de l’NHL a la televisió són cinc jugadors al gel intentant arribar a per una pastilla de plàstic sense caure. Fins aquí, tot és fàcil d’entendre. Però no seria tan entretingut sense els mitjans de comunicació darrere de cada equip i com els venen. Al final és la informació que ells donen el que et fa estar atent al que passa a la lliga.
I com tot, hi ha mitjans que ens agraden més perquè són més subtils, perquè només s’encarreguen d’informar sobre les coses quantitatives i aquest tipus d’informació és difícil de criticar, però també hi ha aquests mitjans més agressius que la seva feina és encoratjar la flama dels seguidors de cada franquícia donant de vegades les idees més controvertides perquè es parli sobre alguna cosa.
Agradi més o menys, no hi ha esport sense mitjans de comunicació
Per què hi ha tanta diferència en la cobertura de l’NHL en comparació de la resta dels quatre grans esports? La noció comuna que ha circulat en moltes converses i entrevistes esportives és simple: a la gent no importa l’hoquei gel. Però aquesta idea és falsa, ja que quan s’acudeix a les dades en èpoques de playoffs, els esdeveniments especials com pot ser el Winter Classic o els partits als Jocs d’hivern, aquests augments de l’audiència es noten notablement. El problema no és tant del producte en aquest cas, sinó com es ven.
I la pregunta ja no només se centra en la forma com es ven, sinó en com el mercat dels mitjans de comunicació dins de la pròpia NHL és molt irregular. Els “Original Six” reben sempre la major cobertura per part d’aquests, cosa que fa als equips més nous i amb menys nombre de seguidors, difícil seguir el seu equip i per tant estar menys enganxat al que li passa.
Per descomptat, tots els equips tenen cobertura local i en general, aquesta cobertura és molt millor en els equips que tenen menys fama. Només cal veure com porten les xarxes socials equips com Arizona, Nashville o els Sharks per intuir que saben que la millor manera per atraure més seguidors és sent propers amb ells.
En una entrevista al podcast “Front Office Sports”, Marissa O´Connor la Community Manager (CM) dels Arizona Coyotes deia el següent sobre com construir una relació positiva amb els seguidors de l’equip:
“Les nostres audiències són úniques i són peculiars, i per això hem de tenir un enfocament diferent de les coses que molts altres equips. Crec que l’NHL de vegades pot ser de la vella escola i hem intentat ser diferents. Crec que hem tingut més oportunitats de canviar per tenir un grup de lideratge més jove, però el nostre enfocament sempre ha estat acceptar-ho i també entenen que estem construint una marca que requereix que fem coses una mica més especials.”
Marissa O´Connor.
Però quan parlem dels mitjans grans, de vegades és difícil trobar-ne informació. No necessiten aquesta proximitat que els equips amb menys mercat comunicatiu necessiten per poder fer-se sentir. Fins i tot quan tenen un jugador que ho està fent extremadament bé, la conversa sobre jugadors que estan als equips més famosos, dilueix el que estan fent aquests noms que juguen en equips amb menys influència als mitjans de comunicació.
Per posar-nos en context, els Toronto Maple Leafs, una de les grans franquícies de l’NHL tot i no haver guanyat l’Stanley Cup des de l’època dels 60, compta amb més de 30 reporters cobrint l’equip. Per posar-ho en perspectiva, tot el contingent de mitjans que cobreix Queen’s Park (la legislatura de la província d’Ontario) suma un total de 31 reporters. A més de tenir el seu propi canal de televisió, els Leafs són el tema principal a totes i cadascuna de les transmissions de TSN i Sportsnet. Cada diari té columnistes i reporters que cobreixen l’equip.
I el problema ja no només rau en els minuts de televisió que es dóna a cada equip sinó en la pressió que reben aquests per part dels aficionats i dels mateixos mitjans de comunicació. No és el mateix ser Auston Matthews jugant a Toronto que ser Jason Robertson jugant per a Dallas. Per dir-ne un exemple.
Tot es magnifica en aquestes franquícies que tenen tanta repercussió als mitjans
Si es guanya, fa la sensació que els mitjans els venen com l’actual millor equip del món, però ai si se’ls acudeix perdre tres partits seguits. És hora de canviar d’entrenador, traspassar tots els jugadors i l’equip no mereix existir. És una pressió extra que cal saber portar i quan s’arriba jove a un d’aquests equips pot variar molt la seva adaptació. És gairebé una pregunta moralista pensar si això és just o no, perquè al final l’NHL és un altre mercat i com qualsevol mercat es mou per l’oferta i la demanda.
És clar que els mitjans volen arribar al seu públic més àvid d’informació i generalment són aquestes franquícies grans i les petites sempre es quedaran una mica a l’ombra.
Però no estaria bé, pensant en un món gairebé idíl·lic, què tots els equips tinguessin la mateixa presència als mitjans i no augmentés la pressió d’alguns equips de manera extra per això mateix? És difícil d’aconseguir, gairebé una utopia, però que just seria que la temporada de Kochetkov a Carolina (per posar un exemple) fos tan comentada com les grans actuacions del duet de porters de Boston.
Et pot interessar…
Cargando ...
