El cinema és ple de comiats que han deixat un buit al cor dels espectadors. Cada comiat és diferent i n’hi ha que fan més mal que altres, com tot a la vida.
Qui no recorda aquell E.T acomiadant-se d’Elliott al final de la pel·lícula que va marcar tota una generació? Potser una al·legoria de l’adéu a la infància i els primers vestigis de la tumultuosa adolescència. O qui no recorda aquest adéu de Humphrey Bogart a Casablanca a la seva estimada, una metàfora que de vegades per molt que es vulgui les persones han de prendre camins diferents.
Els comiats són complicats i sinó que li diguin a Claude Giroux.
No va ser fàcil pel jugador canadenc dir adéu a la franquícia que el va triar al lloc 22 del draft del 2006. Capità d’un dels equips amb més personalitat de tota la lliga, ha lluitat i ha donat la cara per un equip que no ha estat a l’alçada a l’última dècada del gran jugador que ha anat a Florida per ajudar-los a guanyar aquesta Stanley Cup que a ell se li va quedar tan a prop el 2010.
Però hi ha comiats que val la pena viure, i el darrer partit de Giroux com a Flyers és memorable.
El seu últim partit de taronja va ser el seu partit número 1000. El Wells Fargo Center més ple del que ha estat aquesta temporada amb els partits tan fluixos que està fent la franquícia. El jugador envoltat de la família, companys i afició. Va ser un bonus la remuntada contra Nashville que va acabar en 5-4, però la celebració al capità va ser de veritat l’alegria del dia.
A la roda de premsa després del partit, on al jugador se’l veia emocionat, no va poder evitar mostrar tot el seu agraïment a l’equip sabent que possiblement aquest seria -i va ser- el seu últim partit com a jugador dels Philadelphia Flyers.
“Sí, no em sento gaire còmode amb tanta atenció, però veure això ha estat emocionant. Vull dir… els fans i l’organització, els meus companys, han estat tan bons amb mi durant tants anys que és una de les raons per les quals ha estat força emotiu després del partit… Ha estat una nit divertida”
Però les paraules més boniques i potser el comiat més dur el formalitzava el mateix jugador en aquesta mateixa roda de premsa. Philadelphia és el que és per la gent que dóna suport a l’equip, que segueix preocupant-se pel que fan per molt que les seves aparicions als playoffs aquests últims anys mai no han estat gaire consistent. Giroux agraïa a tota aquesta gent acompanyar-lo aquella nit celebrant el seu partit 1,000 però també dient adéu a algú que ha significat tant per a ells.
“He creat una gran relació amb els fans i la ciutat. Jo els entenc i ells m’entenen a mi. A l’escalfament he vist que hi havia molts fans a les grades. La meva primera volta només intentava no caure’m, només em centrava en això, però… els fans… Els vull, i aquesta és una de les raons per les quals aquesta nit ha estat tan complicada”
Setze anys representant els mateixos colors no és una cosa que es vegi tan sovint i dir adéu no ha hagut de ser gens fàcil com deia en el seu twitter el mateix jugador.
És un comiat agredolç perquè sent justos és fàcil entendre l’adéu i voler anar a un equip amb opció a guanyar l’Stanley Cup, però també amb aquesta sensació que si Giroux vol tornar a l’equip en algun moment se’l rebrà amb els braços oberts i un somriure a la cara. Perquè de vegades aquests són els pitjors comiats, quan un no té res a retreure a l’altre.
Tornant al clàssic Casablanca, el personatge de Bogart diu la frase sobre el penediment “Potser no avui. Potser no demà, però aviat i per a la resta dels teus dies” al·legant que tot i que en el primer moment no estar junts sembla la decisió equivocada, al final es penedirà si aquesta és la decisió que pren. Perquè cal pensar de vegades en el futur i no aferrar-nos al present com si no hi hagués demà.
Possiblement Ryan Getzlaf se senti identificat amb aquestes paraules i la decisió que va prendre de retirar-se després d’aquesta temporada passada a l’NHL.
Aquest comiat és sobre no penedir-se en el futur. El jugador va decidir ser ell qui escullis quan dir adéu abans que el seu cos no li permetés fer el que més li agradaba o la seva força de voluntat s’esvaís. El capità dels Anaheim Ducks ha volgut començar el nou capítol de la seva vida marcant els seus propis temps, i això el fa valent perquè no ha de ser fàcil dir adéu per sempre a l’esport que ha marcat la teva vida.
One Man Club, una cosa que és difícil de veure però que després de l’estiu passat on el capità dels Ducks tenia la possibilitat d’escollir anar a un altre equip –de dir aquest adéu sabent que podia intentar anar a un equip amb més possibilitats de classificar-se per playoffs- va decidir que no. Que de vegades és millor quedar-se on un se sent còmode. Que els comiats han de ser com un vol. Amb la gent que t’ha donat suport al llarg del camí.
No seria estrany veure el seu dorsal retirat en un parell d’anys per la franquícia californiana.
“Sempre he dit que deixaria que el meu cos i la meva ment manar quan seria el moment de retirar-me. La rutina diària, aixecar-se, la preparació per a cada temporada, es torna més i més difícil a mesura que envelleixes”.
Getzlaf ha estat un dels millors centers de la lliga durant la major part de la seva carrera, anotant 1,019 punts en 1,157 partits des del seu debut a l’NHL a l’octubre de 2005 amb els llavors Mighty Ducks. Un passador sublim amb una visió notable sobre el gel i una elegant facilitat per moure el puck, es va convertir en el líder anotador de la franquícia d’Anaheim el 31 d’octubre passat, i es va convertir en el jugador número 92 en la història de la lliga a anotar 1,000 punts el 16 de novembre.
Es retira amb una Stanley Cup, dues medalles d’Or als Jocs Olímpics d’hivern i tres vegades All-Star. Sense cap dubte es retira amb els deures fets i podent haver gaudit de jugar-ho tot a les seves 17 temporades com a jugador dels Ducks.
Especialment emotiu van ser les paraules de Getzlaf en parlar del seu gran amic Corey Perry, actualment jugant a Tampa, sobre les 13 temporades que van compartir junts.
“Vam començar junts en aquest viatge i hauria estat genial acabar així, però òbviament el nostre negoci és el que és. Ha estat una inspiració i el meu company en tot això”.
El més trist dels comiats és que diem adéu a moltes coses i en el cas de Getzlaf ja no només és l’hoquei gel, sinó totes aquestes amistats que ha anat fent al llarg del temps. Amb les que ha crescut com és el cas de Perry. I és trist encara que sigui part natural de la vida.
El que és clar és que l’últim partit de Getzlaf a l’Honda Center el 24 d’abril contra els Blues va ser molt emotiu perquè era el comiat del capità. Una part del dol és l’adéu i els aficionats dels Ducks van fer-ho aquell dia amb magnificència.
Una de les meves pel·lícules favorites és “Lost in Traslation” on es veu aquest pas de pàgina a la vida. Aquesta importància de dir adéu a les coses que han marcat d’una manera o altra les nostres vides encara que de vegades semblin insignificants. Philadelphia i Anaheim han tingut la sort de poder mostrar a aquestes persones tan importants per a les seves franquícies com han estat de fonamentals per a elles.
Per molt que l’adéu faci mal.
Et pot interessar…
Cargando ...
