A la tardor de 1972, en plena Guerra Freda, quan el món es dividia entre Est i Oest entre capitalisme i comunisme, la política va trobar a l’esport un camp de batalla silenciós i no només en el món de l’hoquei, per exemple en els escacs hi va haver la rivalitat entre Bobby Fischer i Boris Spassky.
L’antiga Unió Soviètica tenia moltíssim potencial esportivament parlant. Per a molts, la millor «cantera» de la història. Qualsevol campionat sota les sigles de la IIHF es convertia en una medalla d’or, un primer lloc i corones de llorer. Aquest país s’havia convertit en una font inesgotable de talent imbatible.
La rivalitat ‘hockeyística’ entre Canadà i la URSS va acabar portant uns universitaris de gira per Xina i Japó
D’altra banda i des de l’altre costat de l’Atlàntic, els canadencs confiaven plenament en les seves capacitats i feien gala del nivell practicat a l’NHL. Posant en dubte l’hegemonia del rival de l’est si les estrelles canadenques poguessin defensar els colors del seu país en aquests tornejos organitzats per la Federació Internacional. A què ens va portar aquesta diferència d’opinions? A una sèrie de 8 partits (4 al Canadà i 4 en territori de l’URSS) per dictar sentència sobre quin país era el rei de l’hoquei sobre gel.
4 victòries canadenques davant 3 victòries de l’URSS i un empat li donaven al conjunt del full d’arc el títol de campió. El gol a falta de 34 segons per trencar l’empat en el vuitè partit de Paul Henderson continua sent, a dia d’avui, dels gols més importants de la història canadenca, si no el que més. Per tot el que comportava aquesta victòria…
No només va ser una victòria esportiva, cultural, políticament i nacionalment també va tenir un impacte espectacular al país. Igual per a l’URSS, van veure que podien competir de tu a tu contra rivals de la millor lliga per aquell llavors com és -i continua sent- l’NHL. A més, el seu estil de joc i la preparació dels partits a nivell físic va viatjar d’est a oest per ancorar-se en el sistema occidental de forma clara a partir de la qual va començar sent una sèrie d’exhibició per acabar sent la ‘sèrie del segle’. Doncs bé, al Canadà just l’any següent i arran de veure que no eren els amos de l’hoquei sobre gel, van decidir innovar.
Universitaris canadencs per difondre l’hoquei gel per Xina i Japó
Fins al 1977 el combinat no enviaria cap equip a competicions internacionals i és que després de les disputes entre la IIHF a raó de la designació de jugadors amateur o professional en el món de l’hoquei, el que volia Canadà era enviar als professionals per poder vèncer els soviètics i els txecs.
Va ser a través del combinat de la Universitat de British Columbia (UBC) Thunderbirds que van decidir recórrer terreny ‘desconegut’. Creuar el toll i anar-se’n lluny de casa per calçar-se els patins en gel aliè. Res més i res menys que a la Xina. El desembre del 1973, l’equip universitari va realitzar una gira per la Xina (i el Japó) que es convertiria en la pionera al món de l’hoquei quant a provinença occidental en sòl xinès o japonès. Es va jugar en diverses localitzacions: Beijing, Harbin, Qiqihar, Changchun entre altres seus.
Si ens centrem en el merament esportiu, no hi va haver gaire a debatre, no va ser una cosa semblant al viscut l’any anterior davant l’URSS, ni molt menys. Per posar context, donar-vos la dada que el marcador global va ser de 56 a 5 en set partits. Però alguna cosa en el que sí que van guanyar els locals és en el despertar del seu interès per aquest esport. Retransmissions en prime time, pavellons amb afluència alta (a la capital es van ajuntar 18.000 assistents, xifra semblant a un partit actual de l’NHL) que va servir per sembrar la llavor d’una passió que perdura a dia d’avui en terres nipones a través d’aquests partits i aquestes lliçons de how to play hockey. A més, va servir per apropar postures entre cultures, no oblidem que tot això passa just després que s’obrissin les relacions diplomàtiques entre aquestes zones.
L’hoquei gel es feia servir a tall de soft diplomacy per generar això que tan necessari és després d’una època convulsa: trobar coses en comú per humanitzar el tracte
Sense deixar-se portar per l’abultat marcador global, diversos jugadors i staff canadenc van tenir a bé comentar el sorpresiu que va ser el nivell ofert pels combinats asiàtics, basat sobretot en el seu afany per perseguir l’èxit a través d’un esforç tenaç i incansable, fins i tot amb pitjor equipament de joc. Tot això sense deixar de banda la part amigable, d’estrènyer llaços, anteposant l’intercanvi i aprenentatge al pur competir.
I és que a meitat dels anys 50 els soviètics ja van anar a terres xineses per jugar amb combinats asiàtics i encara que no fos a partir dels anys 70 quan van començar a competir, el desenvolupament ja havia començat a meitat de sego. El 1972 la Xina va competir al Mundial, sorprenent tothom en vèncer Bulgària i Dinamarca quedant en tercera posició de set equips en la categoria C. L’any següent sorprendrien guanyant a França i al Regne Unit, demostrant que fins i tot en esports tan allunyats culturalment com l’hoquei gel, eren capaços de competir a un alt nivell. Tant va ser el bombo que van generar, que van acabar tancant l’acord que portaria aquests Thunderbirds canadencs a realitzar el tour per la Xina.
Els resultats van ser els següents
- UBC 5–0 Chinese National Team (jugat a Beijing)
- UBC 7–0 Chinese National Team (jugat a Beijing)
- UBC 9–2 Harbin
- UBC 14–1 Qiqihar
- UBC 5–1 Heilongjiang
- UBC 8–1 Kirin (jugat a Changchuan)
- UBC 8–0 Kirin
El més important, tal com es recull en els documentals i articles de premsa, va ser l’acostament cultural ja comentat. Veure com apreciaven cadascun dels relleus que disputaven i com d’important pot ser l’esport a l’hora de trencar barreres lingüístiques, culturals o polítiques.
Siguis d’on siguis, al gel (i en qualsevol pista esportiva) l’idioma es torna universal.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
