En succeir a Clarence Campbell el 1977 es va convertir en el primer nord-americà que va assumir la presidència de la lliga. L’absorció de la lliga rival WHA va ser el llegat més gran que va deixar després de cessar el seu mandat el 1992, però no en seria l’únic punt rellevant.
John Ziegler nascut el 1934 a Grosse Pointe, Michigan, seria el primer president de l’NHL no canadenc després dels mandats de tres fills de la fulla d’auró. També seria el primer executiu pur que assoliria el càrrec, ja que la seva relació amb l’hoquei gel de manera professional sempre va ser a la moqueta, i és que com a jugador no va superar el nivell d’aficionat. Llicenciat en dret, a banda d’exercir la professió d’advocat, va treballar per a la propietat dels Detroit Red Wings i com a secretari del Consell de Governadors de l’NHL. També va ser el vicesecretari dels London Lions, un equip independent que va ser un intent de l’amo dels Red Wings de l’època, Bruce Norris, de crear una lliga d’equips afiliats a Europa que no va quallar.
El fet que un estatunidenc fos triat president de la lliga després el llarguíssim mandat de Clarence Campbell, va aixecar polèmica al nord de la frontera, però era el reflex del canvi de centre de gravetat de la lliga, en què els homes que tenien la influència en el món de l’hoquei gel, es trobaven ja al sud de la frontera i no al nord.
El repte de la fusió amb la WHA
Clarence Campbell va esperar pacientment per doblegar la resistència dels propietaris dels Original Six a l’ampliació de la lliga, fins que l’amenaça real d’una lliga professional paral·lela va fer la seva aparició. Tot i així l’expansió gradual de la lliga, no va impedir el naixement de la World Hockey Association el 1972, que va aprofitar l’absència d’hoquei professional en algunes grans ciutats nord-americanes i en mercats mitjans canadencs (vetats per Toronto i Montreal per entrar a la NHL
per establir-ne les franquícies.
Una guerra oberta entre NHL i WHA podria haver acabat amb la desaparició de les dues competicions
Ambdues lligues van conviure al principi, però després d’un lustre de funcionament de la WHA, la realitat marcava que el mercat de l’hoquei gel no estava preparat per suportar la viabilitat de dues lligues d’alt nivell paral·leles. Ziegler, des del principi del seu mandat, va buscar unificació del màxim esglaó de l’hoquei gel professional nord-americà, però els diferents xocs d’interessos no ho van permetre en principi, malgrat la necessitat d’una solució que es veia des de les dues parts. No tots els equips de la WHA tenien lloc a l’NHL i ningú volia quedar-se fora, però finalment va arribar l’acord i la temporada 1979-80 l’NHL començava amb quatre nous membres provinents de la WHA: Edmonton Oilers, Hartford Whalers, Quebec Nordiques i Winnipeg Jets. Ziegler vencia en el seu primer gran desafiament com a president.
Impacte del seu mandat
Un altre dels èxits que donen brillantor al mandat de Ziegler és la internacionalització de la lliga, els jugadors provinents de les lligues europees occidentals, que eren rara avis a mitjans dels anys 70, a poc a poc comencen a guanyar presència a les plantilles dels diferents equips passant del dos a l’11 per cent. Però no només finlandesos o suecs arriben a fer les ‘Amèriques’, sinó que en combinació amb l’obertura de la Unió Soviètica, les estrelles russes comencen a brillar també sobre els gels nord-americans, establint l’inici del que és l’NHL avui dia, la reunió dels millors jugadors d’hoquei gel no només de l’Amèrica del Nord.
L’NHL va passar de ser la lliga d’elit nord-americana a la d’elit mundial començant a reunir els millors jugadors del món.
Un altre dels punts determinants del seu mandat és l’aparició del casc com a part obligatòria de l’equipació dels jugadors. Tot jugador que entrés a la lliga a partir de la temporada 1979-80 l’hauria d’usar de manera obligatòria, això sí, per a tots aquells jugadors que haguessin signat els seus contractes amb anterioritat a aquella temporada podrien no portar-lo sempre que signessin una clàusula de renúncia pels danys que poguessin patir per això.
Una sortida forçada
Tot i tots els seus èxits, Ziegler va acabar trobant-se amb tres assumptes que acabarien forçant la seva sortida del cap de la lliga. El primer va ser la querella que va presentar el llegendari Bobby Orr juntament amb altres jugadors retirats contra l’NHL en què acusaven aquesta de malversar els diners del fons de pensions dels jugadors ja que segons la seva acusació, aquest s’emprava per pagar prestacions a jugadors en actiu, fora del seu propòsit. També expressaven el seu disgust per l’escassa quantia del fons que després d’anys de funcionament, amb prou feines superava els 30 milions de dòlars davant dels més de 400 que acumulava el de la lliga de beisbol creat el mateix any. Els tribunals van acabar donant la raó als demandants en perjudici de l’NHL.
Per si no n’hi hagués prou, a l’estiu de 1991 caducava el conveni col·lectiu, malgrat tot la temporada 1991-92 va començar a l’espera que les negociacions entre patronal i sindicat aconseguissin establir el nou marc de relació entre les parts.
Però les postures d’inici ja eren llunyanes per assolir fàcilment el terme mitjà i van acabar enquistant-se i van provocar la primera vaga de la història de l’NHL, deu dies d’atur de l’1 al 10 d’abril, dates coincidents amb la fi de la temporada regular i l’inici dels playoff, i van tornar a torçar la mà de l’NHL que va acabar signant un acord pont per a la temporada en curs i la següent. Els propietaris contra la paret en veure la lliga paralitzada en el moment en què es feien els ingressos més grans de l’any es van sentir forçats i perdedors de l’acord i en van fer responsable Ziegler.
Perdre el pols amb els jugadors a la primera vaga que enfrontava la lliga i la falta d’un acord televisiu a nivell nacional nord-americà van segellar el seu destí com a president de l’NHL
L’últim clau al taüt de la presidència de Ziegler va ser la seva incapacitat per assolir un acord televisiu nacional per als Estats Units, cosa que malgrat l’expansió sostinguda de la lliga pel país de les barres i estrelles, no s’acabava d’assolir, i que ja era condició indispensable per a la viabilitat de la lliga en general i de les franquícies nord-americanes en particular, ja que els equips canadencs comptaven amb generosos ingressos pels seus drets televisius des de feia anys.
Dues setmanes després de lliurar-se l’Stanley Cup, el 13 de juny de 1992, els propietaris van forçar la dimissió de Ziegler, que es mantindria en el càrrec fins al 30 de setembre, deixant enrere 15 anys de servei sortint per la porta del darrere, deixant un mal sabor de boca en el moment, però el pas del temps ha servit per posar en valor el seu treball com a màxim mandatari de la lliga.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
