L’hoquei gel és un espectacle d’esport. En molts sentits. Un esport d’equip molt ràpid, dinàmic, amb esforços alts i canvis constants al gel. Treball tàctic i d’habilitat dels jugadors. Per algunes cultures on és un esport predominant és tot un esdeveniment fora del gel, des de la prèvia fins al 4t temps i que a més mou molt interès i diners
Enganxar a gent a veure partits d’hoquei gel fa uns anys no costava gaire tot i ser un esport bastant desconegut. Quan era assidu a les grades n’hi havia prou en explicar als que m’acompanyaven les particularitats del reglament, una de les barreres més grans d’aquest esport. El dinamisme del joc, la curiositat i el bon ambient a la pista feia la resta i encara que l’equip local perdés els nous aficionats repetien. Molts d’ells encara avui són assidus cada cap de setmana. A nivell local no hi ha el nivell de l’NHL òbviament, però existeix rivalitat pels títols i molt treball i sacrifici per tirar endavant un esport pràcticament amateur. És el mateix esport encara que el nivell sigui molt diferent i l’emoció de veure el directe fa la resta.
A nivell local no hi ha el nivell de l’NHL òbviament, però existeix rivalitat pels títols i molt treball
Durant dues temporades vaig tenir la sort d’estar implicat en les transmissions en català de la NHL a Esports3. Partits enllaunats al dia següent de disputar-se i reduïts a 1 hora i mitja per fer-los digeribles. En alguna ocasió saltant-nos alguna prórroga però fent un producte apte pel gran públic esportiu més enllà dels seguidors més fidels. Els més puristes demanaven directes però em consta que per molts va ajudar a renganxar-se a la competició i podien seguir a una hora raonable una lliga que si no és difícil de veure per la diferència horària existent.
Viure un partit com un esdeveniment es molt diferent als EUA que a Europa
Una de les causes que he detectat durant els darrers anys que semblen insalvables és el temps de duració d’un partit d’hoquei gel. Tres parts de 20 minuts a temps aturat, amb dos descansos de 15 minuts i potser alguna prórroga és molt temps per l’aficionat novell. Pel públic americà segurament un temps ideal. L’esdeveniment d’anar a veure el partit, sigui a l’estadi o a casa, és tot un ritual d’hores. I ben normalitzat. En família, amb amics o sol, equipar-se amb la roba del teu equip i proveir-te d’aliments més o menys saludables per passar molta estona veient el teu esport preferit de forma regular.
A la lliga espanyola, a les pistes en les que s’omple, que no són gaires, la gent fa cua a darrera hora per entrar a les pistes. No tenim la cultura d’anar amb temps i fer tot un esdeveniment al fet d’assistir al partit. Aquesta diferència cultural enorme ajuda a entendre l’explotació comercial que els americans en fan. Espectacles en els descansos, detalls d’entreteniment pel públic i uns recintes preparats per abastir als aficionats de refrescos i snacks que faci falta.
La normativa IIHF intenta escurçar any rere any la durada del partit des del reglament, intentant agilitzar faceoffs o minimitzant interrupcions innecessàries del joc. Ja se sap que la normativa americana és diferent i les interrupcions per passar anuncis encara alenteixen més els partits. Un xoc frontal cultural, més que res.
Aquí s’ha anat perdent la calma per fer-ho tot. Volem les coses immediatament i consumim podcasts i sèries d’una hora màxim, que més ja cansa. Menjar ràpid i compres express. Impensable 3 hores d’un esport. I si a sobre vas a una pista on hi fa fred, no entens el reglament i de vegades es creuen els límits del què entens per bon comportament (baralles, insults, etc) doncs acabes per no tornar-hi.
Avui en dia costa molt més que els joves deixin de fer les seves activitats digitals de moda per anar in situ a un partit analògic. Tot i que cal dir que quan es trenca la barrera d’anar-hi acostuma a agradar i molt
Els playoffs per l’Stanley Cup a alguns ens costa veure els partits sencers. Molts aficionats ens hem de conformar amb els highlights o ni això, amb el resultat. I esperar algun tall a les xarxes socials que ens recordin la plasticitat i rapidesa del nostre magnífic esport. Vivim en la voràgine temporal constant d’anar tard a tot arreu. No tenim temps per res que duri massa estona.
Hem de trobar el moment per aturar el nostre ritme, adonar-nos que hem de fer menys coses però més profundament i prendre’ns el temps que calgui per assaborir-les. Un espectacle com el de la final dels playoff per l’Stanley cup hauria de ser obligatori de veure per experts i aficionats i mereixeria molta més atenció de la nostra part, com esdeveniment únic i que perd força un cop celebrat, a diferència de qualsevol sèrie que ens posem a la TV.
Et pot interessar…
Cargando ...
