Continuant amb aquesta anàlisi del que ha passat a les eliminatòries per la consecució de la Calder Cup, ara els toca el torn a les quatre finals de divisió disputades.
North Division
Toronto Marlies – Rochester Americans: 0-3
Mentre que els Marlies havien imposat el seu poder ofensiu en la seva eliminatòria prèvia contra els Comets, als quals van fer 17 gols en 4 partits, els Americans venien d’una eliminatòria duríssima contra els Crunch, en què havien hagut de guanyar a la pròrroga al rink de Syracuse al cinquè i definitiu partit. S’enfrontaven dos equips molt ofensius i la sèrie va resultar un desastre per a Toronto ja que la va plantejar com un duel a veure qui feia més gols i, en aquest plantejament de joc, va portar clarament les de perdre. Rochester va ser una autèntica màquina ofensiva, liderada per Kulich i Rosen, dues de les sensacions de la temporada, uns davanters a qui, com es diu avui dia, “se’ls cauen els gols”.
Els partits disputats van ser els següents:
- Dijous, 11 de maig: Toronto – Rochester: 3-4.
- Dissabte, 13 de maig: Toronto – Rochester: 4-7.
- Dimecres, 17 de maig: Rochester – Toronto: 8-4.
Com podem veure, van ser ni més ni menys que 19 gols en 3 partits. Amb aquests registres de gols encaixats quedava molt clar que els Marlies havien de dir adéu al somni d’aconseguir la Calder Cup. Vegem com es va repartir el pastís golejador en aquest festival d’hoquei ofensiu:
- Marlies: 4 gols (Holmberg), 2 gols (Abruzzese), 1 gol (Blandisi, Clifford, Ellis, Steeves i Niemelä).
- Americans: 3 gols (Kulich i Rosen), 2 gols (Olischefski, Murray i Rousek), 1 gol (Davies, Malone, Cecconi, Mersch, Warren, Prow i Bartkowski).
En una sèrie que va semblar el duel a OK Corral, el nombre de SOG va ser elevat: 99-87 per als Marlies. Ja a l’eliminatòria anterior contra els Comets, els Marlies havien presentat certa inestabilitat a la porteria. Ara, aquesta deficiència es va observar amb més claredat. Per part seva, els Amerks seguien amb Malcolm Subban com un dels pilars de l’equip, i la seva actuació va ser correcta, malgrat els 11 gols encaixats. Així van ser les prestacions dels goalies de les dues esquadres:
- Marlies: Källgren (31/39, 79’49%), Petruzzelli (9/11, 81’82%) y Woll (28/35, 80%).
- Americans: Subban (88/99, 88’89%).
No va ser una sèrie violenta, ni de bon tros, i es va reflectir en els minuts al penalty box dels dos equips: Marlies (26 minuts) i Americans (28 minuts).
Els dos primers partits es van jugar al Coca-Cola Coliseum, un dels pavellons més bonics de l’AHL, però el nivell d’assistència mitjana d’espectadors no va ser l’esperat en una gran urbs com Toronto (5.112 espectadors). Tot al contrari va passar al Blue Cross Arena, un dels pavellons més calents i apassionats de l’AHL, que va presentar un ambientàs en el tercer i darrer partit (10.662 espectadors). La diferència és abismal i preocupant per a l’organització dels Marlies.
D’aquest equip dels Amerks hem de dir que es tracta d’un dels conjunts amb més qualitat individual de la competició. No obstant això, a la final de la Conferència Est s’anaven a trobar amb un os: els Bears d’Hershey.
Atlantic Division
Hershey Bears – Hartford Wolf Pack: 3-0
Els Bears, un dels equips més sòlids de l’AHL, rebien l’equip revelació dels playoffs, uns Wolf Pack que s’havien carregat a l’eliminatòria anterior als Bruins de Providence, un equip que precisament havia mantingut un bonic duel amb els Bears pel primer lloc de la divisió durant tota la temporada regular. Els de Hartford van presentar una gran batalla en una sèrie que va ser molt competida i que potser es va merèixer allargar-se una mica més.
Els partits disputats van ser els següents:
- Dijous, 11 de maig: Hershey – Hartford: 3-2 (OT).
- Dissabte, 13 de maig: Hershey – Hartford: 4-2.
- Dimecres, 17 de maig: Hartford – Hershey: 1-3.
Com podem comprovar, no es va tractar d’una sèrie amb molts gols, que es van repartir de la manera següent:
- Bears: 1 gol (Day, McMichael, Borgström, Morelli, Malenstyn, Vecchione, Lapierre, Iorio, Johansen y Pilon).
- Wolf Pack: 1 gol (Pajuniemi, Brodzinski, Cuylle, Clendening y Elson).
Pel que fa als trets a porteria, el balanç global va ser de 81-88 favorable als Wolf Pack. Aquí cal destacar que en el tercer partit els Bears en van tenir prou amb disparar 16 vegades a porteria per guanyar, davant dels 34 trets dels Wolf Pack. Un dels factors decisius a favor dels Bears en aquestes eliminatòries és el porter Hunter Shepard. Per la seva banda, els Wolf Pack van començar la sèrie amb Dylan Garand però la van acabar amb Louis Domingue. Els números dels uns i dels altres van ser els següents:
- Bears: Shepard (83/88, 94’32%).
- Wolf Pack: Garand (58/65, 89’23%) i Domingue (13/16, 81’25%).
Pel que fa als minuts passats al penalty box per uns i altres, cal destacar que no es van cometre excessives indisciplines i que el comportament va ser força esportiu. Els registres de minuts de penalització van ser els següents: Bears (26 minuts) i Wolf Pack (15 minuts).
Potser per ser la franquícia més antiga de l’AHL i per això ser una de les que té més profunda implantació social, la casa dels Bears, el Giant Center, és un dels pavellons més temuts pels equips visitants. I en aquesta final de divisió, la gent de la chocolate town no va decebre, acudint massivament (sense arribar al ple) i oferint un ambient ideal per a l’hoquei sobre gel: 8.387 espectadors de mitjana en els dos partits jugats a Hershey. A l’únic partit disputat al XL Center es van congregar 4.596 espectadors.
Els Bears es plantaven així a la final de la Conferència Est, en què es mesurarien als perillosos Rochester Americans. Dos tipus d’hoquei diferents: l’ofensivitat dels Amerks davant del saber estar i la competitivitat dels Bears.
Central Division
Texas Stars – Milwaukee Admirals: 2-3
Ens vam traslladar a l’Oest i ens vam trobar amb aquesta final, que prometia espectacle i a fe que ho va donar. D’una banda, els Stars de Texas, un dels equips més elèctrics de l’AHL i que a la ronda anterior havien liquidat els IceHogs en tres partits ficant-los 13 gols en total. D’altra banda, els Admirals de Milwaukee, que venien de disputar una sèrie tremenda contra els Moose de Manitoba que va arribar al cinquè partit. El primer període del definitiu cinquè partit d’aquesta final trigarà molt a oblidar-se per als Stars, ja que van encaixar un 0-4 que va deixar el xoc i l’eliminatòria pràcticament sentenciats.
Els partits disputats van ser els següents:
- Divendres, 12 de maig: Milwaukee – Texas: 2-1.
- Dissabte, 13 de maig: Milwaukee – Texas: 3-5.
- Dimecres, 17 de maig: Texas – Milwaukee: 3-4.
- Divendres, 19 de maig: Texas – Milwaukee: 4-3 (2 OT).
- Diumenge, 21 de maig: Texas – Milwaukee: 2-5.
Va ser una sèrie llarga i amb molts gols, que es van repartir de la manera següent:
- Stars: 3 gols (Petrovic), 2 gols (McKenzie, Gardner, Back i Caamano), 1 gol (Bourque, Gleason, Barteaux i Damiani).
- Admirals: 4 gols (Kemell), 2 gols (Evangelista, Del Gaizo, McKeown, Ratcliffe i Afanasyev), 1 gol (McCarron, Rueschhoff i Wilsby).
El balanç de SOG va mostrar una clara superioritat dels Admirals per 146-169, destacant els 16 xuts de diferència del segon partit (21-37). Els Stars van confiar en Murray, que va ser el porter de la sèrie excepte en el cinquè partit en què va ser substituït per Poirier després del desastrós primer període, en què va encaixar 4 gols d’un total de 14 xuts a porteria. Els Admirals van confiar cegament en el seu goalie titular, Askarov, que va ratllar a gran nivell durant tota la sèrie. Els registres dels uns i dels altres van ser els següents:
- Stars: Murray (142/158, 89’87%) i Poirier (10/10, 100%).
- Admirals: Askarov (131/145, 90’34%).
A l’apartat d’indisciplines i de minuts de penalització transcorreguts al penalty box, cal subratllar els deu minuts per conducta antiesportiva que van caure al centre Mark Jankowski, dels Admirals, al segon partit. El temps al penalty box es va distribuir de la següent manera: Stars (36 minuts) i Admirals (38 minuts). Com podem comprovar, i tenint en compte que va ser una sèrie a cinc partits i que al quart va haver-hi dues pròrrogues, no es va tractar d’una sèrie violenta, ni de bon tros.
L’afluència de públic als dos pavellons va presentar números discrets en el cas de Milwaukee, amb una mitjana de 4.472 espectadors a l’UW-Milwaukee Panther Arena (on hi caben 10.800 espectadors) i força bons a Cedar Park, amb una mitjana de 6.010 espectadors al H-E-B Center at Cedar Park (on caben 6.778 espectadors als partits d’hoquei gel).
D’aquesta manera, els Admirals es plantaven a la final de l’Oest, en què s’acabarien mesurant l’equip vencedor de l’eliminatòria estrella de tots els playoffs, la final del Pacífic entre els dos titans: els Wranglers i els Firebirds.
Pacific Division
Calgary Wranglers – Coachella Valley Firebirds: 2-3
La mare de totes les eliminatòries d’aquests playoffs per la Calder Cup. En opinió de qui escriu això, l’autèntica final de l’AHL. Una sèrie per a la videoteca, sens dubte. No sabrem mai què hauria passat si la sèrie hagués estat al millor de set partits en comptes de cinc. S’enfrontaven dos equips que havien dominat la Pacific Division amb mà de ferro, aconseguint tots dos més de 100 punts (106 Calgary, 103 Coachella Valley). En el cas de Calgary, a més, acaparant gran part dels premis atorgats per l’AHL, entre ells el de millor equip de la fase regular, el de millor entrenador (Mitch Love, per segona temporada consecutiva) i el del millor jugador de la fase regular (el porter Dustin Wolf). He de reconèixer que desconec el perquè es van jugar tres partits a Palm Desert en comptes de Calgary, ja que els Wranglers van acabar primers de divisió. Així doncs, els partits disputats van ser els següents:
- Dijous, 11 de maig: Calgary – Coachella Valley: 3-6.
- Divendres, 12 de maig: Calgary – Coachella Valley: 3-2.
- Dilluns, 15 de maig: Coachella Valley – Calgary: 3-2 (3 OT).
- Dimecres, 17 de maig: Coachella Valley – Calgary: 0-1.
- Divendres, 19 de maig: Coachella Valley – Calgary: 6-5 (OT).
El primer partit de la sèrie va resultar d’una gran importància psicològica, no tant pel fet que els Firebirds aconseguissin guanyar al rink dels Wranglers sinó per la manera com es va desenvolupar el partit. Després del cinquè gol dels Firebirds, aconseguit per Carsen Twarynski al minut 28:24, el gran Dustin Wolf va ser substituït per Oscar Dansk després d’haver encaixat 5 gols de 21 SOG. Que això li passi al millor porter de la fase regular i MVP de la temporada, jugant a casa i al primer partit de la final de divisió, ha de deixar empremta tant al jugador com a l’equip.
No va ser una sèrie excessivament golejadora. Els gols es van distribuir de la següent manera:
- Wranglers: 3 gols (Pelletier), 2 gols (Klapka i Schwindt), 1 gol (Hunt, Zary, Sutter, Rubins, Bishop, DeSimone i Poirier).
- Firebirds: 3 gols (McKenna, Lind i Olofsson), 2 gols (McCormick), 1 gol (Henman, Twarynski, Evans, Froden, Petman i Poturalski).
El balanç de SOG va ser 189-181 favorable a Calgary. El duel de porters, que prometia ser de primer nivell, es va quedar en una exhibició de Joey Daccord, un autèntic ídol entre l’afició dels Firebirds. Al tercer partit de la sèrie, el de les tres pròrrogues, Daccord va parar 60 trets d’un total de 62, xifres estratosfèriques. L’actuació de Wolf, si prescindim del primer matx, va ser bona però va empal·lidir davant la magistral actuació de Daccord. Els registres dels porters van ser els següents:
- Wranglers: Wolf (157/173, 90’75%) i Dansk (7/8, 87’5%).
- Firebirds: Daccord (175/189, 92,59%).
Tot i la gran rivalitat entre les dues esquadres, la sèrie, a l’apartat disciplinari, va transcórrer amb normalitat, sense violències excessives. Els minuts al penalty box es van distribuir així: Wranglers (46 minuts) i Firebirds (38 minuts).
L’assistència mitjana de públic al Scotiabank Saddledome de Calgary va ser de 5.668 espectadors, una xifra ridícula si tenim en compte que la capacitat d’aquest pavelló és de 19.289 per als partits d’hoquei. Certament, a la ciutat de Calgary ja hi ha els Flames de la NHL i això pot explicar la manca d’expectació, però així i tot la xifra d’assistència és molt millorable per a una gran urbs com Calgary. Potser és un senyal que convidi a reflexionar sobre el futur d’aquesta franquícia afiliada en termes de conveniència d’una reubicació a la regió d’Alberta.
Tot al contrari, cal dir de l’assistència mitjana al flamant Acrisure Arena de Palm Desert, que va ser de 8.309 espectadors. Certament, no es va omplir en cap dels tres partits, però el nivell d’ocupació del pavelló es pot qualificar de molt bo i l’ambient creat pels apassionats aficionats californians d’elèctric.
D’aquesta manera, els Firebirds es plantaven a la final de l’Oest, amb la vitola de favorits davant dels Admirals de Milwaukee. Però tot allò relatiu a les finals de Conferència és una altra història de la qual parlarem al proper article.
Et pot interessar…
Cargando ...
