L’au fènix és una au mitològica immortal que, al final de la seva vida, es consumeix en un niu d’espècies aromàtiques per després renéixer de les seves pròpies cendres. Aquest mite, present a les cultures egípcia, grega i romana, simbolitza la resurrecció, la immortalitat i la renovació. S’associa amb el sol, esperança i capacitat de sobreposar-se a l’adversitat. I aquesta és la millor definició per acostar-nos a la figura de Doug Smith, el número 2 del draft de l’NHL del 1981.
La història de superació d’aquest centre nascut a Ottawa va començar de petit. Poc després que aprengués a posar-se dret, Smith va haver d’usar aparells ortopèdics a les cames a causa de deformitats en els teixits tous que li torçaven les cames. La ròtula esquerra estava partida en dos. A poc a poc va anar recuperant mobilitat i així que li van treure els aparells va començar a practicar esport i a córrer al més pur estil Forrest Gump a la mítica pel·lícula.
Doug Smith va ser número dos del draft de 1981
Els problemes de Doug no es van quedar només a les cames ja que va ser un nen hiperactiu i va ser diagnosticat amb el trastorn per dèficit d’atenció (TDA). Això va provocar que la seva mare busques canalitzar tota la seva energia apuntant-ho a tota mena d’esports: Atletisme, beisbol, lacrosse, tennis, golf, esquí alpí… I en tots aquests esports el jove Doug tenia actuacions brillants. Encara que hi va haver un esport en què va sobresortir: l’hoquei sobre gel.
Primera lesió greu
Després de jugar amb els Nepean Raiders, Smith va ser seleccionat pels Ottawa 67’s, amb qui va arribar a ser titular amb l’equip quan encara era estudiant de 16 anys a l’escola secundària Bell. Va brillar sota la direcció de Brian Kilrea. A la seva primera temporada va aconseguir 57 punts. Aleshores va arribar una nova resurrecció per al centre. A principis del seu segon any amb l’equip de l’OHL, Smith es va trencar el lligament col·lateral medial del genoll dret. Va estar de baixa un mes, però va tornar per anotar més de 100 punts en tan sols 54 partits. Números que li van obrir les portes de l’NHL de bat a bat.
El seu entrenador als Ottawa 67’s en destacava que “era dur, anotava, ho feia tot”.«No es preocupava gens per cap partit. Simplement arribava i sabia que podia destacar. No havia de ficar-se al llit a les 10 de la nit. Podia ficar-se al llit quan volgués, aixecar-se, prendre un plat de sopa i jugar de meravella». Kilrea no va intentar canviar-ho. «De vegades les regles s’interposen, de vegades els sistemes s’hi interposen”, deia el seu exentrenador.“No hem intentat mai canviar jugadors amb talent”, concloïa.
Després de ser seleccionat per Los Angeles Kings, Smith, de 18 anys, va demanar quedar-se a Ottawa un any més per guanyar en maduresa. No obstant això aquesta petició va ser desoïda i el canadenc es va mudar a la ciutat angelina. Una decisió que, probablement, marcaria la seva carrera a la NHL ja que va passar de ser un estudiant de secundària d’Ottawa que vivia amb els pares a viure només amb una fortuna en una ciutat com Los Angeles. Als campaments de preparació, Smith va triomfar en realitzar un joc temerari i disposat a tot per guanyar. La seva fama va créixer. Es va comprar un Porsche i va aprofitar tot el que una ciutat com Los Angeles podia oferir a un jove amb diners. Va sortir amb una de les animadores dels Lakers, va sortir de festa a Beverly Hills i va dominar les arts de platja: busseig, surf, frisbee. Tot i això, el seu va exercir a la pista va ser bo ja que sent novell va aconseguir 16 gols i 30 punts. I el seu equip va ser capaç de superar els Edmonton Oilers a la primera ronda de playoffs abans de caure davant els Vancouver Canucks.
Enfrontament amb Marcel Dionne
No obstant, aquest desvergonyiment i temeritat no es van quedar només al gel. També van arribar al seu propi vestidor ja que es va enfrontar amb Marcel Dionne, l’estrella de l’equip angelí, i fins i tot van arribar a les mans en un dels descansos d’un partit. Al començament de la seva tercera temporada, Smith va demanar de ser traspassat. Malgrat les brillants distraccions de Los Angeles, no li agradava jugar en una ciutat on l’hoquei era aleshores ignorat. Volia anar al nord: Smith sabia al fons que Los Angeles no era el seu fort. Al quart curs als angelins va firmar els seus millors registres en aconseguir 41 punts, no obstant la sensació era que no havia acabat d’explotar.
Per a la 85-86, en què era la seva cinquena temporada amb els Kings, va disputar 48 partits abans d’anar-se’n als Buffalo Sabres en un intercanvi per Ken Baumgartner, Sean McKenna i Larry Playfair. Havia disputat més de 300 partits amb Los Angeles Kings i no obstant va sortir per la porta del darrere. Als Sabres va coincidir amb l’entrenador Scotty Bowman i malgrat un bon inici (va aconseguir dos gols al seu primer partit i es va ficar a l’afició de Buffalo a la butxaca), va quedar relegat a un paper menor en no assumir els intents de l’entrenador d’ajustar el seu joc. Fins i tot va ser relegat a les lligues menors, als Rochester Americans, durant la 86-87. Després de la sortida de Bowman i l’arribada de Ted Sator, es va obrir una nova oportunitat per a Smith, però Doug no va acabar d’encaixar amb el nou entrenador i va acabar demanant el traspàs. I va ser aleshores quan va haver de tornar a superar una altra adversitat.
Accident de transit
Estava vivint a casa seva a Calabogie amb la seva dona Patti Connelly. En una sortida amb el seu cotxe va patir un accident en estavellar-se contra un Pontiac Parisienne que havia envaït el seu carril. El cos de Smith va sortir disparat del cotxe i va rebotar per la carretera. Estava inconscient en una rasa quan Patti, que anava darrere conduint l’altre cotxe de la parella, va aparèixer a escena i va ser providencial.
Va patir un greu accident en estavellar-se contra un Pontiac Parisienne que havia envaït el seu carril
Al veure que el jugador estava inconscient però que respirava va demanar ajuda a un transeünt i va anar a buscar una ambulància. Doug Smith va arribar conscient a l’hospital encara que tenia l’omòplat esquerre trencat per la meitat i greument desplaçat. La van posar una placa d’acer de 15 centímetres, sis cargols i un empelt ossi per reparar el mal. Van haver de tallar-lo des del coll fins a la punta de l’espatlla per fer el procediment. El mal als seus nervis, músculs i tendons va fer que els metges fossin pessimistes amb ell i li diguessin que era improbable que tornés a jugar a hoquei gel.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
