Ander Alcaine, nascut a Jaca fa 29 anys, ha practicat l’hoquei gel gairebé tota la seva vida, arribant a ser considerat el millor jugador nacional dels últims temps. Retirat de la pràctica de l’hoquei fa menys d’un any per motius de salut, en aquesta entrevista repassarem els seus èxits més destacats com a jugador (en el seu cas porter) i també la perspectiva que té ara mateix del seu esport favorit, tant a nivell espanyol com NHL.
Pregunta: Tu has estat una de les cares més conegudes, si no la que més, durant l’última dècada dins el panorama de l’hoquei gel espanyol, recollint diversos títols a nivell nacional i un bon nombre de participacions de mèrit en l’àmbit internacional amb el combinat estatal. Girant la mirada cap enrere, ¿triaries de nou l’hoquei gel com l’esport a practicar?
Resposta: Sense cap dubte, crec que he estat un afortunat. He pogut dedicar-me a la meva passió d’una manera semi-professional en un país com Espanya, on l’hoquei gel és un esport minoritari, compaginant-ho amb els estudis i intentant donar el màxim sempre en les dues carreres, esportiva i acadèmica. A part, he conegut molts països, moltes ciutats dins d’Espanya i moltíssima gent.
P: Des de fora, Jaca (la teva ciutat natal), sempre ha destacat com un dels centres de l’hoquei gel nacional, ¿en l’actualitat, la passió per l’hoquei segueix sent igual d’alta que en el passat?
R: Si, Jaca sempre ha estat la millor pedrera d’Espanya, enviant jugadors a la resta d’equips quan han de sortir a estudiar. Aquests jugadors gairebé sempre són referents en els equips on van i normalment, la meitat de la selecció és de Jaca. Va haver-hi uns anys amb una mica d’aturada però en els últims temps ha tornat al seu millor nivell. Prova d’això és la Copa d’el Rei que van guanyar l’últim any i el bon paper en la lliga, només amb jugadors nacionals on els sub 20 van ser determinants.
P: Obrint la mirada cap a la lliga nacional (LNHH), sembla que aquest proper curs comptarà amb dos equips més (CH Huarte i Mil·lenni Club Patín) a la graella de sortida, com veu la salut de la competició i el seu futur?
R: Crec que és molt necessari la incorporació de nous equips i que entri aire fresc a la lliga. Crec que la lliga porta sobrevivint uns anys i que el nivell sincerament sembla que està baixant. És un hoquei més ràpid, on es patina més però es juga menys. Els jugadors amb més experiència ho deixen pel treball, o per falta de motivació, i cada vegada arriben abans els jugadors joves a l’equip sènior. Hi ha jugadors joves amb molt talent però falten jugadors amb experiència que cada vegada ho deixen abans davant la falta d’una lliga competitiva.
P: On sembla que ha calat l’hoquei gel és entre les dones, disputant la lliga similar amb més conjunts que la masculina, ¿l’ha sorprès aquesta estirada de l’hoquei femení?
R: Si, la veritat que són bones notícies. L’impuls que ha donat l’esport femení a Espanya en general i en l’hoquei gel en particular ha estat molt gran. Tenen més equips que la lliga masculina i encara que el Majadahonda està a un nivell superior, Puigcerdà i Valdemoro van aconseguir guanyar-los algun partit aquest any. Cada vegada està més renyida la lliga i és més fàcil pujar de nivell internacional en l’hoquei femení que en el masculí.
P: La diferència amb fa uns anys és el fet de disposar d’equips femenins sènior, brindant la possibilitat a les jugadores joves el poder prosseguir les seves carreres una vegada adultes?
R: Si, la veritat que ara les jugadores poden allargar les seves carreres fins que elles vulguin. Abans havien de deixar-ho molt abans.
P: Mirant els èxits recollits amb la selecció, quin d’ells va ser el que més il·lusió et va fer aconseguir?
R: El millor record que tinc amb la selecció va ser el FOJE a Jaca el 2007, tot i que ens van donar tres pallisses, vam jugar contra la selecció Suïssa, Rússia i Eslovaca.
P: El teu pas per França va aixecar molta expectació, guanyant a títol individual el premi al millor jugador revelació de la temporada 2011/12, ¿quin record guardes d’aquesta experiència entre jugadors professionals?
R: La veritat que va ser el millor any d’hoquei de la meva vida, sens dubte. Recordo quan vam guanyar la semifinal a Rouen, el discurs que ens va donar l’entrenador Luciano Basile per acabar després guanyant la final de la Copa de la Lliga a Meribel contra Morzine. Va ser una passada, compartir vestidor amb jugadors d’aquest nivell i tenir un entrenador de luxe com en Jonathan Bernier durant les primeres setmanes quan vaig arribar a Briançon.
“A Briançon, va ser una passada compartir vestuari amb jugadors de gran nivell.”
P: Segurament el pas per Canadà en el camp d’entrenament dels Toronto Maple Leafs, ha estat una de les notícies que més impacte va tenir entre la premsa nacional en relació a la teva carrera al gel, com valores aquesta oportunitat i si creus que la vas aprofitar al màxim?
R: La millor oportunitat que pot tenir algú per complir un somni. Va ser com quedar-me a les portes. No ho vaig aprofitar bé i és el penediment que tinc. Vaig estar sense trepitjar el gel durant tres mesos, amb l’equipació nova acabada de sortir de la bossa i també amb una preparació física escassa. Quan vaig tornar de Briançon, no vaig poder entrenar res a Espanya (no hi havia gel en cap pista), l’equipació la vaig haver de deixar allà a Briançon, de manera que vaig haver d’anar amb tot nou. Un seguit de coses, que si ja de per si el repte era difícil, em vaig posar jo més obstacles. Era un ‘xaval’ i la situació em va superar, no vaig tenir a ningú que m’assessorés en com preparar alguna cosa així, i bé, encara que ho hagués estat, era pràcticament impossible. Però mai sabré que hagués estat si hagués anat més preparat, al nivell que vaig estar aquell any a França.
“A Canadà, vaig anar-hi sense haver trepitjat el gel en tres mesos, amb l’equipació nova treta de la bossa i una preparació física més aviat minsa.”
P: ¿Encara que no hagués estat a Amèrica del Nord, vas veure la possibilitat de donar el pas al professionalisme en altres països europeus?
R: Si, vaig tenir alguna opció de seguir a França o a Finlàndia però vaig decidir tornar i prendre un altre camí. I crec que en la mateixa situació, veient com ha acabat, hagués fet el mateix.
P: La teva retirada del gel ve per motius de salut, ¿quins van ser?
R: Una hèrnia a les lumbars i síndrome femoroacetabular als malucs (femoroacetabular impigment). Vaig jugar la meva última temporada amb molt de dolor a la zona lumbar, i al cap i a la fi, patia més que gaudia.
P: Després de tants anys practicant l’hoquei i amb una edat relativament jove, ¿Trobes a faltar els partits, entrenaments i altres coses relacionades amb el joc?
R: Trobo a faltar la competició, i sobretot, els partits internacionals amb la selecció. El que no trobo tant a faltar són els entrenaments a les tantes de la nit.
P: Ara vivint la vida d’un exjugador, t’agradaria tornar a l’hoquei amb algun altre paper (entrenador de porters, coordinador,…) diferent al què tenies abans?
R: El cap de setmana passat vaig estar en un campament de porters a Majadahonda que prepara la federació. Aquest any que ve, m’he compromès amb l’equip d’hoquei inline Tucans a Barcelona com entrenador de porters i segurament faci algun campament de porters de inline o de gel en el futur pròxim, però si, vaig fent cosetes.
P: Abans de finalitzar, segueixes habitualment la NHL?
R: Intento veure els resums dels partits. No veig els partits però si que em ser una mica de com van les coses.
P: ¿Que t’ha cridat l’atenció en aquests últims anys de la lliga i com veus que es presenta (favorits i altres) aquest nou curs?
R: Tampa i Toronto per a mi eren els millors equips de la temporada regular. Gran fracàs de Toronto un any més en playoffs i sorpresa de Montreal. Els Oilers tenen un bon equip però necessiten un porter una mica millor, tot i així, McDavid i Draissatl són increïbles.
Gràcies Ander per dedicar el teu temps a NHLmania, molta sort!!!
Cargando ...
