El món de l’hoquei professional i semi-professional a Amèrica del Nord està en constant moviment, així ho demostren les lligues que el conformen, les quals sembla que es consoliden més amb el pas dels anys; tot i així les franquícies que les componen segueixen ‘movent-se’ en alguns casos.
En aquesta cirereta hi ha diversos nivells de lligues professionals afiliades, algunes no, entre si; sempre amb l’NHL a sobre de la piràmide. L’ECHL ve a ocupar el tercer escalafó, també té l’AHL per sobre, sempre amb les dues lligues intentant emular la quantitat de franquícies de què disposa l’NHL, cosa que mai no és senzill atès que es necessita un bon mercat (mitjà o petit) amb un inversor amb ganes de fer-se amb un equip i també un pavelló d’acord amb els estendards necessaris.
En molts casos, quan una lliga menor desapareix, diverses de les seves franquícies supervivents intenten fer el salt a una altra lliga similar per continuar competint
Hi ha dos anys o cursos claus en la història de l’ECHL, períodes de temps en què van aconseguir sumar un bon nombre de conjunts a costa d’altres lligues que malauradament no es van poder mantenir a la superfície, expandint d’una manera exponencial la seva distribució geogràfica. Aquestes competicions que van fer pujar l’ECHL, en aquells anys encara coneguda com a East Coast Hockey League, van ser la Central Hockey League (CHL) i West Coast Hockey League (WCHL).
Sense entrar de ple a la història de la CHL i WCHL, les quals es mereixen un article propi i en ‘solitari’ per a elles mateixes, van ser fundades el 1992 i 1995 respectivament. Durant els 90 i fins i tot a la primera dècada dels 2000, les dues lligues juntament amb l’ECHL (aquesta va néixer el 1988) tenien un pes similar dins del món de l’hoquei gel professional, només es diferenciaven per la seva distribució geogràfica dins dels Estats Units. Sense furgar massa i llegint els seus noms ja donaven a entendre la ubicació de les mateixes, en el cas de l’ECHL, ocupava la franja Est dels EUA, mentre que la CHL tenia dominat al centre i mig-oest del país, més enllà apareixia la WCHL amb els seus equips distribuïts pels estats de més a l’Oest i Alaska, totes juntes ocupaven una bona part del territori nacional nord-americà.
Els problemes econòmics mai no són aliens a les lligues menors, per això és molt important contenir les despeses dins d’un nivell acceptable, cosa que els viatges entre ciutats per a la disputa dels partits poden fer disparar si no es tenen en quants diversos factors, més destacat és la proximitat entre les diferents franquícies. Per això cadascuna de les tres lligues tenia molt delimitat el seu radi d’acció, però van arribar els problemes greus, primer va ser la WCHL el 2003, aquesta disputava les seves campanyes amb 6-9 conjunts (mínim i màxim històric), la qual va cessar operacions i set de les seves franquícies van passar a l’ECHL (aquí és quan va deixar de ser coneguda com a Lliga d’Hoquei de la Costa Est per raons més que òbvies) arribant a ser 31 equips, la seva xifra màxima fins a l’actualitat on el 2024/25 serà de 30.
Amb el pas del temps, alguns d’aquests set equips desapareixerien reduint el nombre de conjunts que componien l’ECHL aleshores, però arribaria el 2014 i aquí es produiria una nova entrada de franquícies. La CHL, sent més longeva que la WCHL, tampoc no era aliena als problemes financers i després de 22 anys d’operar al centre del país tampoc podria evitar caure a les urpes de la fallida, així, set dels seus equips supervivents passarien a engreixar les files de la cada cop més extensa ECHL. Cal ressaltar que algunes franquícies de la CHL ja havien abandonat el vaixell 2 o 3 anys abans de la suspensió definitiva de la lliga, també algunes altres van optar per incorporar-se a altres lligues de menor rang.
La desaparició de la CHL i WCHL van ajudar de manera exponencial a l’ECHL, i en menor mesura a l’AHL, a créixer i estendre’s a nivell nacional
Una mostra del nivell semblant en aquests anys entre la CHL i l’ECHL van ser els quatre campionats consecutius dels Allen Americans, el 2012/13 i 2013/14 van conquistar la Ray Miron President’s Cup (campió CHL) i una vegada inclosos a l’ECHL van emportar-se la Kelly’s Cup en 2014/15 i 2015/16. L’èxit dels Americans no va ser l’únic però si el més destacat, actualment encara competeixen a l’ECHL (i algun a l’AHL) diversos d’aquests conjunts que van passar d’una lliga a una altra, i això mateix és una fita.
Amb l’absorció dels conjunts de la Central Hockey League, l’ECHL va fer el pas definitiu per convertir-se en una lliga amb aspiracions nacionals, encara que fossin de menor calibre que les de l’NHL i l’AHL. Entrant d’una forma més definitiva a la piràmide d’afiliacions entre aquestes tres lligues, representant l’escalafó inferior però també important per donar minuts a jugadors joves i estendre l’hoquei gel professional a nous mercats més petits però vitals pel que fa a crear la gran ‘teranyina hockystíca’ repartida per tot els EUA.
La ‘mort’ d’algunes lligues, en aquest cas les de la WCHL i CHL, no sempre és un punt final per als seus membres atès que amb això poden passar a formar part d’un projecte encara més gran; sens dubte això és el que va passar amb la consolidació de l’ECHL gràcies al fiasco relatiu de les seves competidores més directes.
Et pot interessar…
Cargando ...
