Quan es parla de les Summit Series, gairebé tothom pensa en el 1972, al gol de Paul Henderson a 34 segons del final del vuitè partit i en una de les confrontacions més llegendàries de la història de l’hoquei sobre gel.

Tot i això, dos anys després, el Canadà i la Unió Soviètica van tornar a enfrontar-se en una sèrie a vuit trobades que mereix molt més reconeixement del que ha rebut: les Summit Series del 1974.
Una selecció canadenca amb jugadors de la WHA va ser l’encarregada aquesta vegada de jugar davant de l’URSS
Aquesta vegada, el Canadà no va estar representada per les estrelles de l’NHL, sinó per una selecció de jugadors de la World Hockey Association (WHA), la lliga rival que intentava competir amb la totpoderosa NHL.

La sèrie era, per tant, molt més que un enfrontament esportiu, també suposava una oportunitat per demostrar que la WHA podia reunir un equip capaç de plantar cara al millor hoquei gel del món.
Howe i Hull les cares més visibles
Entre els protagonistes destacava una figura irrepetible, Gordie Howe. Amb 46 anys, la llegenda canadenca va tornar a la competició internacional acompanyat dels seus fills Mark i Marty. La seva presència constituïa un dels grans atractius de la sèrie, però Howe va demostrar que no hi era únicament per aportar simbolisme. Va disputar set partits i va aconseguir set punts, amb tres gols i quatre assistències. Una actuació extraordinària per a un jugador que feia dècades que competia al màxim nivell.

El gran protagonista ofensiu del Canadà va ser Bobby Hull, conegut com The Golden Jet. El llegendari extrem va firmar set gols i dues assistències en els vuit partits, per a un total de nou punts. Va ser el màxim anotador de la sèrie.
Un dels moments més memorables va arribar a Vancouver, durant el quart partit. Hull va marcar tres gols al primer període i Canadà va arribar a dominar per 5-2. Tot i això, els soviètics van reaccionar i van acabar empatant 5-5. Anys després, Hull recordaria aquell hat–trick com un dels grans moments de la seva carrera, lamentant que l’empat final hagués contribuït que aquella actuació passés relativament desapercebuda.

A l’altre bàndol va brillar Alexander Yakushev . El davanter soviètic va tornar a demostrar la seva extraordinària capacitat ofensiva, amb cinc gols i tres assistències a set partits. També va destacar l’hispano-sovietic Valeri Kharlamov, autor de set punts, i el conjunt soviètic va tornar a exhibir la seva cèlebre combinació de velocitat, precisió tècnica i joc col·lectiu.
Yakushev i Kharlamov van liderar l’equip soviètic
Les estadístiques reflecteixen la qualitat dels dos equips. Bobby Hull va liderar la puntuació amb nou punts; Alexander Yakushev i el canadenc Ralph Backstrom van sumar vuit cadascun, mentre que Gordie Howe i Valeri Kharlamov van arribar als set.
La sèrie va canviar de rumb a l’URSS
Els quatre primers partits, disputats al Canadà, van acabar amb una victòria per a cada equip i dos empats. Canadà va guanyar 4-1 a Toronto, però va patir una derrota per 8-5 a Winnipeg. L’empat de Vancouver, després de desaprofitar un avantatge de tres gols, va evidenciar la capacitat soviètica per mantenir la calma i remuntar els partits.

La sèrie es va traslladar llavors a Moscou. Allà, la selecció soviètica va acabar d’imposar la seva superioritat i va guanyar tres dels quatre partits, inclòs el darrer, per 3-2. El balanç global va ser de quatre victòries soviètiques, tres empats i una victòria canadenca. El resultat va confirmar que la victòria canadenca del 1972 no havia acabat amb la supremacia soviètica a l’hoquei gel internacional, i també va posar de manifest les dificultats de construir una selecció d’estrelles quan el rival disposava d’un sistema de joc col·lectiu tan consolidat.
La rivalitat entre els dos països va encobrir les aspiracions de la WHA
Les Summit Series del 1974 no van tenir el dramatisme ni la repercussió de les del 1972, però van deixar actuacions memorables i una lliçó esportiva fonamental. L’edat no va impedir que Gordie Howe brillés, Bobby Hull va protagonitzar una exhibició golejadora i Yakushev va confirmar la seva condició d’estrella internacional.
La injustícia històrica més gran és haver quedat a l’ombra de la seva predecessora. Tot i això, aquelles vuit batalles van representar un capítol essencial en la rivalitat entre Canadà i la Unió Soviètica deixant palès a més la intenció de la WHA a mostrar el nivell de les seves estrelles canadenques igual que havia fet l’NHL dos anys abans. Un capítol més de les disputes entra les dues lligues durant els anys setanta.
Et pot interessar…
.














