La petjada impresa per Jacques Lemaire en l’hoquei sobre gel modern continua resistint persistent hui en dia, prop de quinze anys després de la seua última etapa en la National Hockey League (NHL). El cognom Lemaire, campió de la Stanley Cup com a jugador i entrenador, evoca disciplina, precisió i un estil de joc defensiu que van definir una època.
Des dels seus dies en la dinastia dels Montreal Canadiens fins al seu període darrere la banqueta a Nova Jersey i Minnesota, els equips del canadenc van créixer a través de l’estructura i la paciència. Els seus mètodes no van conquistar sempre els puristes de l’estira i arronsa constant, però sí que van produir resultats. En el cas dels Minnesota Wild, la seua empremta va anar més enllà de les victòries i les derrotes i va formar la identitat pròpia d’una organització en els seus primers anys de formació.
El tècnic canadenc va abanderar la ja coneguda trampa de la zona neutral, una formació que frustrava els rivals i alentia el ritme dels partits
Abans que la seua carrera com a tècnic enlairara, la ment de Lemaire ja era considerada una de les més intel·ligents de l’esport. Com a jugador, el natural de LaSalle, Quebec, va ser un center cerebral que va guanyar huit Copes amb Montreal durant els anys setanta al costat de llegendes com Guy Lafleur o Ken Dryden. Després de breus etapes en la directiva i com a entrenador a Europa, Lemaire s’incorporà al cos tècnic dels Canadiens en la dècada dels vuitanta abans d’agafar les regnes dels New Jersey Devils el 1993. Allí, el canadenc va trobar el laboratori perfecte per a les seues idees i va transformar una plantilla talentosa però indisciplinada en un gegant defensiu. Així, la seua segona temporada amb els Devils va culminar amb la Stanley Cup de 1995, assolida a través d’un compromís cec amb la trampa de la zona neutral.
La identitat de Minnesota
Quan els Minnesota Wild, un equip d’expansió, contractaren Jacques Lemaire com a head coach l’any 2000, no sols van sumar experiència, sinó que també van importar una identitat. La plantilla inaugural de Minnesota era modesta en talent, plena de jugadors trotamons i joves esperançats, però sota la batuta de Lemaire es va superar des del primer dia. El sistema del canadenc, metòdic i estret defensivament, prioritzava la responsabilitat col·lectiva i el joc posicional per damunt de la brillantor individual. El moment més destacat arribà en la campanya 2002-03, quan els nord-americans van sorprendre el món de l’hoquei en avançar fins a la final de la Conferència Oest. Minnesota va remuntar dues desavantatges de 3-1 en rondes consecutives davant Colorado i Vancouver amb la mescla de paciència i oportunisme marca del seu tècnic.
Encara que els Wild mai van replicar aquella extensa aparició en els playoffs, el llegat de Lemaire a Minnesota penetrà més enllà de la classificació. El natural del Quebec establí la base sobre la qual la franquícia construí la seua cultura primerenca. El club es convertí en sinònim d’anotació escassa i estructura fèrria, una reputació que va ser alhora benedicció i maledicció per als aficionats, que demanaven sovint més empenta ofensiva. Tot i això, fins i tot els crítics reconegueren que Lemaire va fer enlairar la franquícia i ajudà, pel camí, a desenvolupar les carreres de professionals com Marian Gaborik, que va florir de la mà de Lemaire. Quan el canadenc renuncià després del curs 2008-09, l’entrenador deixà Minnesota amb un registre de consistència rarament vist en la primera dècada d’un equip d’expansió.
El control del joc
La filosofia tàctica de Jacques Lemaire girava al voltant d’un principi: controlar el joc per a limitar el caos. Els seus equips ofegaven les línies de passada, tancaven defensivament i atacaven únicament quan l’oportunitat es presentava clara. El tècnic canadenc va abanderar la ja coneguda trampa de la zona neutral, una formació que frustrava els rivals i alentia el ritme dels partits. Per a Lemaire, la defensa no era només prevenció, sinó també una forma de possessió. Darrere la banqueta, l’entrenador es mostrava calmat, analític i silenciosament exigent. La seua influència és visible encara hui en els sistemes d’incomptables head coaches de l’NHL que van aprendre a observar l’estructura no com una restricció, sinó com una alliberació.
En definitiva, la carrera com a entrenador de Lemaire destaca com una lliçó magistral d’adaptació i disciplina. Al llarg de quasi 1.200 partits darrere d’una banqueta a l’NHL, el canadenc va acumular més de 600 victòries, dos premis Jack Adams i el respecte de col·legues que reconegueren la profunditat del seu coneixement. Els seus anys a Minnesota no es van saldar amb un campionat, però van produir una cosa única per a una franquícia nova: una identitat, una cultura i un estàndard. En un esport definit per la velocitat i el caos, Jacques Lemaire va trobar la bellesa en el control i va demostrar que la mestria no resideix sovint en la brillantor de les jugades més destacades, sinó en l’art de fer les coses bé canvi rere canvi, temporada rere temporada.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
