Greg Joly (Rocky Mountain House, Alberta, Canadà) és un dels casos més paradigmàtics de com unes expectatives desmesurades poden convertir una de les promeses més grans de l’hoquei sobre gel en una decepció irremeiable.
Des que va ser elegit número u del draft el 1974, va jugar més partits a l’AHL (421) que a l’NHL (365), on no va poder bregar amb la pressió ni tampoc les lesions. El talent que havia enlluernat en categories inferiors mai no va acabar de florir en el moment de la veritat.
Una joventut prometedora
Joly va desenvolupar la seva etapa de formació amb els Regina Pats de la Western Canada Hockey League (WCHL). Allí va jugar tres temporades, des de 1971 fins a 1974, consolidant-se com un dels millors defenses de la competició i guanyant la Memorial Cup davant els Quebec Remparts. Fins i tot, es va emportar l’Stafford Smythe Memorial Trophy, atorgat al MVP del torneig, arrodonint una carrera júnior que l’havia convertit en un dels jugadors amb més projecció de cara al futur, si bé tot quedaria en aigua de borratges.
La comparació amb Bobby Orr mai no la va beneficiar, sent més un llast per a ell que un veritable estímul
Milt Schmidt, aleshores General Manager dels Caps, va fer un flac favor a Greg Joly. Després del draft que va catapultar el canadenc com a nova cara de la franquícia, el directiu va carregar sobre les espatlles una dosi extra de pressió. «Pot fer moltes de les coses que Bobby Orr pot fer», va afirmar. «És el tipus de defensa que tots buscaven des que Bobby Orr va començar a tenir tant d’èxit amb Boston. Greg es desenvolupa igual de bé portant el disc que passant-ho. L’estil actual de l’NHL està dominat per la pressió ofensiva, i si no pots moure el disc, estàs en dificultats».
La comparación no era menor. Bobby Orr está considerado por muchos como uno de los mejores jugadores canadienses de la historia y revolucionó la posición gracias a su capacidad en ataque. Entre sus hitos está el de ser el defensa con más puntos (139) y más asistencias (102) en una sola campaña, además de conquistar cuatro premios individuales a lo largo de su carrera (Hart, Norris, Art Ross y Conn Smythe) y anotar el gol más rápido en una prórroga para ganar la Stanley Cup (40 segundos).
Joly no le hizo ni sombra. En dos años en Washington, apenas marcó 9 goles y repartió 24 asistencias en 98 partidos. En noviembre de 1976, hizo las maletas y se marchó a Detroit para jugar con los Red Wings, pero la jugada no salió bien. Por tercera temporada consecutiva acabó como colista de la División Norris y sus números siguieron cayendo en picado.
Durant les seves nou campanyes a l’NHL, només va poder signar 21 gols i 76 assistències en 365 partits. De fet, els tres últims cursos de Greg Joly com a professional van ser a l’AHL, amb els Adirondack Red Wings, on sí que va mostrar una versió més semblant a la de la seva etapa juvenil, però ja era tard.
Què va sortir malament?
Gairebé tot. De fet, costa de trobar alguna cosa que li sortís bé. Les lesions van ser un autèntic calvari. Al primer campament d’entrenament amb els Capitals, va patir una inflamació del tendó d’Aquil·les, i als dos mesos es va lesionar al genoll.
I la cosa no va millorar, fins al punt que en la seva segona temporada a l’NHL tampoc va poder tenir continuïtat a causa d’una fissura al turmell. El més frustrant de tot plegat és que cada problema era diferent de l’anterior. La seva arribada a Detroit no va canviar la situació. L’única campanya que va ser capaç de jugar al complet, la 77/78, Joly es va lesionar greument al canell durant els playoffs davant Montreal i va estar apartat del gel durant deu mesos.
D’altra banda, els començaments no van ser gens fàcils. Aquells Capitals acabaven d’arribar a l’NHL i, avui dia, estan considerats com un dels pitjors equips en la història de la competició. Van guanyar 8 partits el primer any i 11 al segon. És complicat fer-ho pitjor. Greg Joly, encara que va arribar a jugar els playoffs en una ocasió, mai no va estar en un equip que acabés la temporada amb rècord positiu.
«He tingut una carrera mediocre»
En una entrevista amb el Washington Post el 1983, Joly es va sincerar sobre la seva trajectòria professional i, encara que va ser força autocrític, també va deixar algun encàrrec a la lliga. «Ja em poden donar per acabat. S’ha acabat. Vaig tenir les meves oportunitats. No he tingut una gran cursa. Ha estat mediocre en el millor dels casos», va confessar. Tot i això, el defensa canadenc va deixar una altra reflexió. «El problema va ser el que la lliga va intentar fer amb l’expansió. Era una cosa irreal», tot i que va exculpar Washington, matisant que l’inconvenient era estructural i afectava més el model d’expansió de l’NHL que la mateixa organització capitalina.
El 1974, la National Hockey League va donar la benvinguda als Washington Capitals i als Kansas City Scouts, però ho va fer de forma precipitada. La lliga havia triplicat el seu nombre de places –de 6 a 18– en tot just una dècada, encara que amb un mercat de talent molt reduït. Tot just hi havia jugadors europeus i no existia nivell suficient per proveir els 32 equips que conformaven l’NHL i la WHA (World Hockey Association), una competició paral·lela que oferia contractes molt suculents.
A més, les regles del draft d’expansió afavorien clarament les franquícies ja establertes, que podien protegir 15 jugadors de camp i dos porters. Per si no n’hi hagués prou, aquelles que havien perdut algun porter el 1972 van quedar exemptes de tornar a passar pel mateix. En definitiva, tant Washington com Kansas City, que tot just va durar un parell d’anys a Missouri, van construir les seves respectives plantilles amb descarts dels rivals i un draft que va ser dels més fluixos de l’època.
Tot i així, Greg Joly no va complir amb les expectatives. Mai no va aconseguir desenvolupar el seu potencial ni justificar la confiança que Washington hi havia dipositat, si bé el canadenc, amb el pas dels anys, va acabar acceptant la seva trajectòria amb naturalitat. «No pots viure mirant enrere».
En una entrevista con el Washington Post en 1983, Joly se sinceró sobre su trayectoria profesional y, aunque fue bastante autocrítico, también dejó algún que otro recado a la liga. «Ya pueden darme por terminado. Se acabó. Tuve mis oportunidades. No he tenido una gran carrera. Ha sido mediocre en el mejor de los casos«, confesó. Sin embargo, el defensa canadiense dejó otra reflexión. «El problema fue lo que la liga intentó hacer con la expansión. Era algo irreal«, aunque exculpó a Washington, matizando que el inconveniente era estructural y afectaba más al modelo de expansión de la NHL que a la propia organización capitalina.
Et pot interessar…
.
