Bossy no va tenir una carrera curta en el sentit habitual de la paraula: va disputar 752 partits de temporada regular, va guanyar quatre Stanley Cups, va conquistar un Conn Smythe, tres Lady Byng i un Calder, i va ser elegit set vegades als equips All-Star de l’NHL. Va marcar 573 gols i 1.126 punts. Números de jugador elit, quin és el problema? Tot això va passar en només deu temporades. Es va haver de retirar amb només 30 anys, després d’una última campanya en què la seva esquena ja no li permetia jugar amb normalitat.
I aquí és on tots ens fem la pregunta: què hauria estat de Mike Bossy si la seva esquena li hagués permès jugar cinc, sis, vuit anys més?
¿Hauria superat Gretzky en gols?
Superar Gretzky en impacte global era llençar un triple a la lluna, però sí que hi ha un escenari perfectament raonable en què Bossy hauria pogut acabar com el màxim golejador de la història de l’NHL. (Tot això en context; època pre-Ovechkin).
Un golejador que no semblava un golejador
Va ser seleccionat al lloc 15 del Draft de 1977. Catorze equips van passar d’ell. No ho van fer els NY Islanders. El principal problema no era el seu talent, sinó la percepció: molt prim, massa tímid, poc interessat en la violència per sobreviure a l’NHL dels anys setanta. Ell mateix recordaria anys després que aquells equips dubtaven que un jugador com ell pogués marcar a l’NHL.
El que molts no sabien, o no havien volgut parar esment en l’scouting era que, sens dubte, Bossy era el més hàbil per a “put the biscuit in the basket”. Anotar era innat en ell. Paul Coffey ho va explicar perfectament anys després: Bossy no tenia el tir demolidor de Brett Hull o Guy Lafleur, però semblava no fallar mai la porteria.
No era golejador per càrrega de trets, simplement interpretava el joc i llegia la pissarra per trobar la millor posició per rebre passades a zones on ell ja s’havia encarregat d’especialitzar-se per anotar. A Laval ja havia deixat clar que allò no era casualitat: 70, 84, 79 i 75 gols en les quatre temporades principals de júnior, i va acabar la seva carrera a la QMJHL amb el rècord històric de 309 gols.
El mateix jugador, només firmar pels Islanders va assegurar que anotaria 50 gols
Voleu saber si ho va aconseguir? Li van sobrar 3… Aquí Torrey i els altres dels despatxos de Long Island van saber que quan van anar a buscar bronze, havien trobat or. I per reafirmar-ho, es van haver de pessigar diversos anys, per ser exactes; nou. Aquestes van ser les temporades en què Bossy va superar la barrera de 50 gols en una temporada. Però és que a més, en cinc d’aquelles nou temporades va superar la barrera dels 60 discos enviats al fons de la xarxa, deixant el seu pic en 69 la temporada 1978/79.
Bossy va acabar la carrera amb 0,762 gols per partit, la millor xifra de la història de l’NHL entre els jugadors amb una mostra significativa. Mario Lemieux va acabar a 0,754 i Gretzky a 0,601. Ningú era més perillós de cara a gol que el bo de Mike Boss Bossy, fins i tot Gretzky ho reconeixia. Quan se li va preguntar per Bossy, va arribar a dir que era un golejador extraordinari i que no creia que hi hagués ningú comparable a ell.
Per això cal deixar clara la comparació i frenar-la quant a gols, perquè quan Bossy va disputar la seva última temporada, Gretzky ja estava en el novè any de NHL. The Great One havia marcat 699 gols professionals a la ‘NHL i estava construint una carrera estadística que acabaria sent completament extraordinària. No oblidem que Bossy va donar 553 assistències i Gretzky va acabar la carrera amb 1.963. Aquí és on tot debat quedava fora de la taula. Però al Cèsar, el que és del Cèsar. Bossy anava camí de posar en perill el rècord (en aquells anys) de Gretzky en gols. A 322 gols, xifra que en condicions sanes, i amb 6-7-8 temporades per davant, el més probable és que hauria tingut a tret el rècord i per tant, la motivació per anar-hi.
A la seva carta al seu jo de 14 anys, va escriure que aquella vella lesió de genoll acabaria provocant desequilibris al seu cos i que, nou anys després d’arribar a l’NHL, la seva esquena acabaria per obligar-lo a retirar-se
I aquí és on arribem a la percepció històrica del canadenc, nascut a Monreal; Bossy va ser part essencial d’una de les grans dinasties de la història de l’NHL: quatre Stanley Cups consecutives entre el 1980 i el 1983. En tres d’aquestes quatre temporades va liderar els Islanders en gols i el 1982 va guanyar el Conn Smythe. El 1982 i 1983 va marcar a més els gols que van decidir les respectives Stanley Cups. Però el seu impacte podria haver estat encara més gran. Tot es va posar de cara perquè el duel Gretzky-Bossy alimentés la lliga dels anys 80. Un generador de joc sorprenent, amb passades sorprenents i deixant tots els aficionats bocabadats i un altre enviant tots els pucks al fons de la xarxa sense compassió.
El CHL el situa entre els cinc millors jugadors dels últims 50 anys formats a les seves competicions, un senyal de fins a quin punt la seva producció va transcendir la seva època. I potser la ironia més gran de la seva carrera és precisament que la seva imatge estadística va quedar atrapada entre dos gegants. Gretzky va tenir la longevitat i la producció total. Ovechkin tindria, dècades després, la longevitat golejadora. Que odioses poden ser les comparacions.
El que hauria pogut ser.
Després de morir el 2022, el seu talent, palmarès i habilitat per anotar van ser portada, notícia i en boca de tots els mitjans relacionats amb l’NHL, l’hoquei sobre gel i també dels jugadors. El llegat Bossy va ser i és molt gran, una llàstima que sobre la seva esquena no hi capiguessin més temporades per regalar més gols a la història.
Et pot interessar…
.
