Roberto Luongo, va néixer a Montreal, Quebec, el 4 d’abril de 1979. El seu pare era italià i la mare irlandesa i fins l’adolescència va compaginar el futbol amb l’hoquei gel. Un porter que va arribar a ser capità al més alt nivell i que està entre els jugadors amb més partits i victòries de la història de la màxima competició. 1,044 partits a l’NHL i una mitjana d’aturades del 91,9% en 19 temporades pel porter de 190cm i 97kg que va jugar al Florida Panthers amb un pas quasi llegendari pels Vancouver Canucks on va acariciar la copa. Una copa que per fi la va guanyar però des dels despatxos.
Luongo va ser escollit pels NY Islanders en la posició número 4 del draft de 1997, per darrera de noms com Thornton, Marleau i Jokinen. Un cop draftejat, Luongo, va guanyar en dues ocasions consecutives, 97-98 i 98-99 la QMJHL (lliga de Quebec) amb els Val-d’our Foreurs i Acadie-Bathurst Titan. En els dos clubs el seu pas va ser tan notable que té retirat el dorsal 1 que lluïa.
La temporada 1999-00, ja a New York, el porter ja va jugar 24 partits amb una mitjana d’aturades per sobre del 90%. Però els dirigents novaiorquesos tenien el número 1 del draft d’aquell any 2000 assegurat i Rick DiPietro en el punt de mira, per el que van pensar que no els feia falta el prometedor porter canadenc i el van traspassar als Florida Panthers.
Les següents temporades Luongo es va anar consolidant a la porteria de l’equip de Florida, de menys presència a més i amb uns número en augment any rere any, convertint-se en l’estrella de l’equip. En el lockout no va marxar a Europa i la temporada següent, 04-05 amb ell liderant el Panthers es va produir l’acord perquè marxés a l’altra punta de la lliga, a Vancouver. Els Canucks li oferien possibilitats d’estar en un equip guanyador reforçant una posició clau. Florida va poder reconstruir l’equip també. Així que la temporada 2006-07 Luongo ja tornava a jugar en el seu Canada natal. Marc Ferran va escriure a nhlmania.com un magnífic article sobre aquest porter llegendari
Rumb al Canadà
A la franquícia canadenca va poder competir per la desitjada copa. De les 7 temporades completes que hi va jugar, va entrar en els playoff en totes menys en la segona. Va arribar a ser capità dues temporades 08-10, que per ser porter demostra el caràcter i lideratge que tenia. La darrera temporada la va començar a Vancouver però va tornar a Florida abans d’acabar-la.
La temporada 2010-11 era la dels Canucks. Amb una ciutat volcada amb l’equip i una plantilla per guanyar el somni es va acabar de la forma més cruel.
L’equip de Vancouver va guanyar el seu primer President’s Trophy de la història com a premi a la regularitat mostrada durant la primera fase de la competició. Amb uns germans Sedin en un moment bo i sota pals un Luongo immens. Ja en els playoff, després de posar-se 3-0 contra Chicago Blackhawks , Vancouver va passar la primera ronda en el setè partit. Es va desfer dels Nashville Predators en sis partits i en la final de conferència dels San José Sharks en 5 partits.
A la final va guanyar els dos partits de casa de forma ajustada (0-1 i 2-3 OT) i va perdre els de fora clarament (1-8 i 0-4). El cinquè partit els canadencs es van tornar a imposar per la mínima (0-1) i en el primer match point dels blaus, Boston es va imposar 2 a 5 a la seva pista per forçar el partit definitiu. En el dramàtic setè partit, on la lògica semblava que podria portar als Canucks al seu primer títol, si era capaç de mantenir la imbatibilitat a casa en la final, Boston va guanyar 4-0 i no va donar opcions, frustrant les opcions de tot Vancouver que ja es veia aixecant la copa. Part de l’afició s’ho va pendre molt malament i es van produir importants aldarulls en acabar el partit en els carrers de la capital de la Columbia Britànica en uns dels episodis de violència més recordats en la història de l’NHL.
Va jugar tres jocs olímpics amb Canada i en va guanyar dos, Vancouver’10 i Sochi’14. I dos ors en els mundials 2003 i 2004
Es va retirar el 2019 i es va quedar a viure a Miami passant a ser directiu dels Florida Panthers. Els Panthers li van retirar el dorsal #1 al 2020 i va ingressar al saló de la fama el 2022
Luongo va aconseguir tocar la copa per partida doble com a directiu del Panthers, per fi. Un premi de consolació per ell però finalment podia aixecar al cel de Florida una copa que va merèixer i lluitar com pocs.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
