Emile Francis va arribar a Nova York i va trobar un erm a quant a hoquei gel es refereix. Quan va acabar els seus períodes com a general manager i entrenador dels Rangers, els havia transformat en un actor important entre els molts equips esportius professionals de la ciutat.
Res malament per a un petit home de North Battleford, Saskatchewan.
Francis, que va morir un 19 de febrer, va portar els seus propis valors a Nova York i mai va vacil·lar. La vida, com l’hoquei gel, era simple per a l’home que es va guanyar el sobrenom de the Cat pels seus ràpids moviments com a porter.
Francis, que havia estat porter suplent amb Chicago i els Rangers, es va convertir en general manager de Nova York en 1964. L’equip havia sofert sis temporades seguides en negatiu en l’NHL de sis equips.
Gairebé una década consecutiva a playoffs
A meitat de la següent temporada, va acomiadar a l’entrenador Red Sullivan i va assumir la part posterior de la banqueta dels Rangers. I després, en la temporada 1966-67, amb l’equip sota el seu complet control, va començar una ratxa de playoff que es prolongaria durant nou temporades seguides.
Però dues vegades durant aquest lapse va contractar altres entrenadors – primer, l’ex estrella dels dinàstics Mont-real Canadiens, Bernie Geoffrion, que Francis volia com un símbol de triomf per als seus injuriats patinadors. Quan Geoffrion va flaquejar, Francis va assumir el càrrec. Després també va estar la contractació en 1973 de Larry Popein, que va ser acomiadat durant la temporada i reemplaçat per the Cat.
En aquells temps abans de la informàtica, Francis guardava les seves notes en un quadern en la butxaca de la seva jaqueta. Podia treure estadístiques dels clubs filials o dels seus jugadors.
Armava un equip a la seva imatge i exigia als seus jugadors seguir les normes
I estava al comandament. Francis feia les reserves sovint del tren o de l’avió de l’equip. Reservava els hotels. En els entrenaments, portava patins i liderava a l’equip en els exercicis físics. No tolerava desafiaments, interferències externes o distraccions. Armava un equip a la seva imatge i exigia als seus jugadors seguir les normes.
Ho van fer, i ho van fer bé. Va instal·lar un sistema d’hoquei basat en el control, la companyonia sòlida i el conservadorisme. Però l’equip mai va guanyar una Stanley Cup, arribant a les finals únicament una vegada durant la seva etapa. Aquesta era la manera de Francis, i sempre era un esforç d’equip. Estava obsessionat amb no tenir res fora de lloc.
Durant la temporada 1969-70, Francis estava embolicat en batalles contractuals amb algunes de les seves estrelles. Va suspendre a Brad Park, Jean Ratelle, Vic Hadfield i Walt Tkaczuk perquè es van negar a jugar un amistós de pretemporada sense contractes. Va ser el començament de la baralla dels jugadors pels seus drets en l’hoquei gel. Tot es va resoldre després d’unes batalles amargues.
Per a mantenir al seu equip unit, encara que el club jugués en el cor de Manhattan, en el Madison Square Garden, Francis no volia als seus jugadors prop del lloc, perquè es distreien. Insistia que visquessin en Long Island i pràcticament tots ells van tirar arrels en Long Beach.
Quan Francis va arribar per primera vegada a Nova York, no va trobar a molts nens que juguessin a hoquei. Així que va començar una lliga que va créixer a set equips i incloïa clubs de Nova Jersey, Westchester County i Long Island.
Estava decidit a fer l’esport part de la vida de Nova York, i va tenir èxit. Però estava decidit també a mantenir sempre les seves arrels i valors de la Canadà rural. D’alguna manera, va compaginar les dues de manera brillant.
Et pot interessar…
Cargando ...
