Reprenem la història de Doug Smith, el que fos elegit en la segona posició al draft del 1981 per Los Angeles Kings. Al final de la primera part havíem deixat el jugador canadenc en una delicada situació després d’haver patit un greu accident de trànsit que li havia causat greus danys.
Quan Doug Smith va arribar a l’hospital tenia l’omòplat esquerre trencat per la meitat i greument desplaçat. L’hi van posar una placa d’acer de 15 centímetres, sis cargols i un empelt ossi per reparar el mal. Van haver de tallar-lo des del coll fins a la punta de l’espatlla per fer el procediment. El mal als seus nervis, músculs i tendons va fer que els metges fossin pessimistes amb ell i li diguessin que era improbable que tornés a jugar a hoquei gel.
Però el bo de Doug es va sobreposar i després d’un intens entrenament i dieta que li va permetre guanyar fins a 12 quilos de múscul, cosa que va fer que els seus metges li donessin l’alta per participar a la pretemporada dels Buffalo Sabres. Tot i això, els doctors del club li van declarar no apte. Tot i que el jugador va anar al tribunal mèdic i va guanyar l’arbitratge, els Sabres no ho volien i el van deixar marxar als Edmonton Oilers amb els que va jugar un grapat de partits a la 88-89 abans d’anar-se’n als Vancouver Canucks amb els que va començar la temporada 89-90 abans de marxar als Pittsburgh. L’arribada de Scotty Bowman va suposar el punt final per a Smith a l’NHL ja que l’entrenador no volia donar-li una nova oportunitat. Smith, que ara era més conegut pel seu joc brusc i no per les aportacions ofensives, va posar rumb a Europa.
Al Vell Continent va militar a l’EC VSV austríac a la 90-91 abans de fitxar pels VEU Feldkirch d’Àustria a la 91-92. I va ser amb aquest equip i aquella temporada quan va arribar una nova resurrecció de Smith, qui en aquell temps tenia 29 anys. En un partit de la Lliga dels Alps i quan faltaven 10 minuts per al final del tercer període es va posar punt final a la seva carrera.
En un partit de la Lliga dels Alps i quan faltaven 10 minuts per al final del tercer període es va posar punt final a la seva carrera
Va ser en una jugada rutinària en què estava perseguint un rival per darrere de la porteria contrària. Smith es va llançar agressivament i directe cap al puck en un intent de superar el defensa rival però en envoltar la porteria, va perdre l’equilibri i, a tota velocitat, es va catapultar de cap contra les taules. Ni tan sols no va tenir temps d’aixecar un guant per defensar-se. Va ser, diu, com un ocell que s’estavella contra una finestra en ple vol. Va perdre el coneixement només un instant en desplomar-se sobre el gel. La seva cara va quedar recolzada als seus guants, un cop de sort que possiblement li va salvar la vida.
Estesa sobre el gel, amb un dolor intens, Smith va comprendre que s’havia trencat l’esquena i va advertir als que van anar a ajudar-los que no el moguessin. A l’hospital, les radiografies van revelar que la seva cinquena i sisena vèrtebres cervicals s’havien trencat en fragments petits; els lligaments del clatell s’havien retallat. El van subjectar amb un halo metàl·lic amb quatre cargols perforats al crani. L’halo transferia el pes del cap al tors. Durant les dues primeres setmanes, no li van permetre moure’s: només podia mirar el sostre i acceptar el final de la seva carrera com a jugador d’hoquei gel.
Sis setmanes després de l’accident va tornar a Ottawa. Podia caminar encara que seguia portant l’halo. Mesos més tard li van reemplaçar l’halo per un collaret. Tot i que el perill continuava existint. Els metges temien que patís una lesió medul·lar derivada de la destrucció dels lligaments del coll. Li van proposar de sotmetre’s a una cirurgia de fusió òssia que li permetés tenir el coll estabilitzat. Va acceptar. I una setmana abans de sotmetre’s a l’operació va néixer el segon fill. La cirurgia va ser complicada. Molt complicada.Va estar al quiròfan més d’11 hores i quan es va despertar de l’anestèsia va arribar un nou cop. Estava paralitzat de pit cap avall. La medul·la espinal estava malmesa i la bufeta i els intestins ja no funcionaven. Amb prou feines podia controlar una part del seu bíceps dret. Per a algú que ha estat un atleta, veure’s com un tetraplègic el va afectar fins al punt de demanar a la seva dona que l’ajudés a treure’s la vida. «Aquest tipus de lesió et porta al lloc més fosc que no hagis visitat mai», diu Smith.
Ressorgir… de nou
Però aquesta és la història de l’au Fènix de l’NHL i, com el mític ocell, Doug va ressorgir de les seves cendres una nova vegada. Va començar amb un tic involuntari en un dit del peu que va notar una tia seva. Encoratjat per la seva família va començar a fer aquest tipus de moviments. Era alguna cosa sobre què recolzar-se per tornar. Tot i que el retorn no va ser fàcil. Durant dos anys, Smith va treballar per recuperar mobilitat als braços i les cames al Centre de Rehabilitació de l’Hospital d’Ottawa i a casa seva, la que van haver de vendre al costat de la cabana a Calabogie per finançar l’ajuda que necessitava.
En el llarg procés va haver de superar fins i tot una addicció a la morfina, va recuperar la funció vesical eliminant tots els analgèsics, va passar d’usar la cadira de rodes a utilitzar un caminador, després un bastó i, finalment, caminar sense ajuda. Actualment segueix tenint diverses seqüeles: «Visc en aquest petit espai entre la quadriplègica i la persona sense discapacitat», diu Smith, però això no li ha impedit tornar a la seva gran passió: l’hoquei gel on ha jugat diversos partits amb exjugadors professionals.
Present
Actualment té una fundació, parla en podcast, dóna xerrades motivacionals, ha participat en les famoses xerrades TED i ha escrit llibres explicant la seva història. La història d’un jugador que va renéixer de les cendres diverses vegades al llarg dels anys. La història de l’au Fènix de l’NHL.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
