L’hoquei gel està ple de moments excitants que s’estenen al llarg de l’any (i anys en alguns casos), sense cap dubte la publicació de les convocatòries dels combinats nacionals per als JJOO de torn i Copes del Món estan entre ells.
Quan surten a la llum les primeres travesses de jugadors basades en rumors o sensacions particulars es desencadenen unes llargues i esteses reflexions a les diferents xarxes socials entorn a quins canvis s’haurien de realitzar, una vegada es publiquen les llistes definitives el murmuri al voltant d’aquestes convocatòries es fa més evident amb tota mena de retrets cap als encarregats de fer-les a les diferents seleccions nacionals.
Cap llista està exempta de polèmica tant en boca dels fans com dels experts que ‘cohabiten’ als mitjans, sempre hi ha alguns jugadors que no apareixen i altres que no es mereixerien anar-hi
Cal ressaltar que això passa avui dia segurament amplificat exponencialment per les xarxes socials com passava anteriorment sense elles, tots els fans a l’hoquei gel porten el seu particular General Manager a l’interior esperant sortir per expressar-se i sobretot ser escoltats per altres ‘opinadors’ del mateix estil.
El debat: qualitat per sobre del sacrifici?
Quan les convocatòries es fan oficials comencen els debats, alguns acalorats, normalment entre dos tipus d’individus i/o opinadors: els que ho apostarien tot a la qualitat tipus All Star davant els que prefereixen crear un equip amb tots els seus pretextos coberts.
És molt llaminer omplir les plantilles nacionals (sobretot les que tenen qualitat a dojo) amb els millors jugadors ofensius disponibles tenint en compte les seves estadístiques ofensives en el moment de realitzar-les, això crea un biaix a favor de les estrelles de l’NHL vers els jugadors d’un perfil més treballador i específic. Uns exemples recents tant al Canadà com als Estats Units serien les baixes sonades de Connor Bedard, Mark Scheifele, Jason Robertson i Adam Fox (per posar alguns) a favor d’altres perfils tipus Anthony Cirelli, Brandon Hagel, Travis Sanheim, Seth Jones, Vincent Trocheck i Brock Nelson.
És veritat que tothom desitja veure en el gel els millors jugadors del món, com més millor, però un anàlisi fred i calmat pot deixar entreveure que és millor prescindir d’algunes peces estel·lars per donar cabuda a altres que responguin millor en situacions que reclamin un esforç físic més gran com podria ser el cas dels equips especials defensius (Penalty kill). Encara que no seria desgavellat pensar que com més línies ofensives de primer nivell (al més pur estil All Star) presents més perill i situacions favorables de cara a gol crearà l’equip, el raonament d’anotar més sense importar la resta; l’etern debat que serveix tant per a l’hoquei gel com per a la majoria d’esports.
La tasca dels directors tècnics de les diferents seleccions nacionals amb els què tenen més representants jugant a l’NHL no és gens fàcil, el mateix debat que tenen els aficionats als carrers o xarxes socials també ho viuen ells mateixos a les seves pròpies carns, sabent que escullen el camí que triin acabaran criticats per algun dels ‘dos bàndols’ opinadors.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
