El 17 de març de 1955 la sanció per part de l’NHL a Maurice Richard, estrella dels Montreal Canadiens, va ser el detonant perquè el descontentament de la població francòfona del Quebec sortís a la llum en forma disturbis que van commocionar tot el Canadà i van iniciar un canvi social necessari.
Hi ha fets que marquen un abans i un després en la història d’un país, i no és estrany que al Canadà, on l’hoquei gel forma part de la seva identitat, i encara més per al Quebec, l’estat de l’ànima i cultura francòfona, el catalitzador d’aquest canvi fos aquest esport. Això juntament amb el moment social que es vivia a la província, expliquen la irada reacció dels assistents al partit que enfrontava els Canadiens contra els Red Wings aquella nit del dia de Sant Patrici i que arribaria a tenir nom propi, el de Maurice Richard.
Quebec, anys 50
Després de la Segona Guerra Mundial, Canadà, reprenia el camí de la pau i deixava enrere els sacrificis exigits per sortir victoriosos del conflicte. Al Quebec, malgrat això encara estaven lluny de recuperar el somriure, ja que tot i ser la punta de llança de la indústria del Canadà, dels fils tiraven empresaris anglòfons, tant nacionals com nord-americans que invertien en el seu veí del nord.
Tot i ser la majoria, la influència socioeconòmica de la població francòfona del Quebec era mínima
La població francòfona es veia relegada al rol d’exercir de mà d’obra, el pis baix de la piràmide social, que veia els jugadors de Montreal Canadiens i en particular Maurice Richard a l’heroi que amb els seus gols els posava al mateix nivell que els anglòfons.
Boston, la gasolina de l’incendi
La temporada regular 1954-55 donava els seus últims senyals de vida, Montreal mantenia un duel al tall de la navalla amb Detroit Red Wings per assolir el cap de la lliga i amb això l’avantatge de jugar a casa en tota la postemporada, mentre Boston, més avall a la classificació, buscava pujar llocs per tenir el major avantatge de camp possible en els duels. Així que el duel entre Bruins i Canadiens tenia tots els ingredients per convertir el Boston Garden en una olla de pressió.
Maurice Richard, no només era famós per ser una màquina golejadora, sinó pel seu brau caràcter que no el feia retrocedir davant de res, i això el convertia en objectiu de tots els enforcers rivals que ja fos a través dels insults o dels cops intentaven treure’l del partit.
Maurice Richard era conscient del seu caràcter, però les seves intencions d’actuar més fredament desapareixien així que saltava al gel, i els seus rivals ho sabien
Aquell partit no va ser una excepció, en el transcurs del mateix, Hal Lychoe, defensa de Boston va colpejar amb el seu estic enlaire a la cara de Richard, l’àrbitre va alçar el braç per anunciar la penalització diferida ja que el disc seguia en poder dels Habs, tocant el xiulet una vegada que la jugada va acabar. Aquest va ser el senyal perquè el caràcter de Richard explotés i sortís a la recerca de Lycoe per cobrar-se la seva revenja i li va tornar el cop a la cara i trencant-li l’estic posteriorment al cos. Cliff Thompson, jutge de línia en el partit va intentar separar els jugadors emportant-se dos cops de puny de Richard en el fragor de la baralla que el van noquejar. Richard va ser expulsat i multat automàticament amb 100 dòlars (equivalents a 1.200 d’avui dia).
Al vestidor el davanter de Montreal rebria cinc punts de sutura per tancar la ferida al front, però no seria aquest el final de tot l’assumpte. Els companys de Rocket van evitar l’arrest del seu company per part de la policia de Boston atrinxerant-se i assegurant a les autoritats que l’NHL prendria les mesures disciplinàries corresponents.
La mà dura de Clarence Campbell
La gravetat i la repercussió de l’incident va fer que el llavors president de l’NHL obrís un procés d’audiència per estudiar l’aplicació de sancions addicionals a la conducta del golejador de Montreal. En el seu testimoni, Richard no va negar les seves accions sobre Lycoe, però si va intentar exculpar-se en la seva acció sobre el jutge de línia afirmant que confós en la intensitat de la lluita no va advertir el seu rol d’àrbitre i va creure que era un altre jugador dels Bruins ficat a l’altercat.
Però el passat de Maurice Richard, que ja al desembre va bufetejar a un altre àrbitre més la formació jurídica de Campbell afegida al seu passat com a prestigiós àrbitre de l’NHL van jugar en contra, Maurice Richard no podria jugar els tres partits de lliga regular que restaven al seu equip i tampoc en els subsegüents playoff. Campbell va recolzar la seva decisió en l’incident de tres mesos abans que segons la seva opinió mostrava el menyspreu de Richard per la figura arbitral, i que si no va anar a més, va ser a causa de la reacció més eficaç dels que van separar agredit i agressor, i que per tant els cops de puny sobre Cliff Thompson lluny de ser un error es van llançar amb tota la intenció.
Aquesta va ser la sanció més dura que va promulgar Campbell en el seu llarg mandat com a cap de l’NHL, i mentre els jugadors encara no comptaven amb la NHLPA (el sindicat de jugadors) com a escut, el càstig era inapel·lable. El món de l’hoquei gel es va partir en dos, per una banda els seguidors dels Canadiens i la comunitat francòfona que la van considerar un càstig més als seus i de l’altra la resta de la lliga que va arribar a titllar la mesura fins i tot de curta. Els ingredients per als disturbis estaven llestos, només faltava el foc per acabar de cuinar-los.
La revolta
Un dia després de la publicació de la sanció, l’hoquei gel intentava tornar a ser protagonista per als Habs amb el partit que enfrontava al Fòrum als locals amb els seus rivals directes pel liderat de la fase regular, els Detroit Red Wings. La gent va començar a agrupar-se entorn de l’estadi, en principi portant les seves protestes amb ànim festiu, però quan part de la multitud va intentar entrar per força al recinte esportiu, van ser repel·lits pel dispositiu policial i el to de la protesta en va canviar a un de més fosc, on no n’hi havia prou amb les pancartes i consignes a favor de Richard.
Dins del pavelló la cosa no pintava gaire millor, el públic malgrat haver pagat la seva entrada per assistir a un partit d’hoquei gel, semblaven absents d’aquesta manera d’una manera que Jack Irvin, entrenador de Montreal va declarar després que al públic li hauria estat igual si haguessin perdut 100-1 aquella nit. Mediat el primer terç del partit, Clarence Campbell, abonat dels Canadiens, va fer acte de presència a la grada. El públic en adonar-se de la seva presència va començar a llançar objectes on es trobava i diverses persones van intentar acostar-se per agredir-lo, cosa que va aconseguir-ne una, i el colofó del caos, l’explosió d’una bomba de fum.
Clarence Campbell, abonat de l’equip tricolor, no va deixar d’assistir al partit per reafirmar la seva decisió impopular davant l’afició del Montreal Forum
El cap de bombers va ordenar l’evacuació de l’edifici «per la seguretat dels aficionats» i Campbell des de la clínica del Fòrum on va ser portat després de la suspensió, va donar el partit per guanyat a els visitants.
El públic evacuat es va unir als manifestants que eren a l’exterior i es va desencadenar una onada de violència contra els cotxes, el mobiliari urbà i els comerços de la zona que no va cessar fins a les tres de la matinada següent. Prop de cent arrestos i danys generals de centenars de milers de dòlars de l’època van ser les conseqüències immediates dels disturbis. La gravetat de l’assumpte va fer que Campbell i Richard compareguessin davant els periodistes el dia 18 de març següent. Una compareixença en què Campbell es va reafirmar en tots els actes, des de la decisió del càstig fins a la seva assistència al partit.
Maurice Richard temorós que les seves paraules poguessin revifar els aldarulls era cautelós a fer més declaracions sobre això, però finalment, a través d’una retransmissió televisiva per a tot Canadà, va llegir un comunicat tant en anglès com francès en què va acceptar el càstig, i va demanar que les energies de la gent i seguidors de Montreal es centressin en recolzar l’equip a la imminent postemporada i que tornaria la temporada següent per guanyar la copa.
Montreal el 1955 va perdre l’Stanley Cup contra els Red Wings en una final en què la ‘localia’ es va mostrar decisiva, de fet per primera vegada a la història el títol es va resoldre amb victòries domèstiques en els set partits de la mateixa.
Els Canadiens van veure volar una Stanley Cup que amb Richard al gel podria haver estat seva
Richard personalment, va veure com se li escapava l’única oportunitat que va tenir en la seva carrera de ser el màxim anotador (gols i assistències) però es rescabalaria en el futur liderant els Habs en una ratxa de cinc Stanley Cup consecutives després de la qual es va retirar convertit en llegenda dels Canadiens, de l’hoquei gel i de la comunitat francòfona.
Dick Irvin, entrenador dels Habs va ser cessat pel gerent general Frank Selke, ja que aquest últim pensava que el tècnic no sabia administrar el caràcter de l’estrella de l’equip i que fins i tot l’encoratjava. Irvin va rebutjar el lloc vitalici directiu que li va oferir Selke en reconeixement als seus anys de servei a Montreal i es va convertir en entrenador de Chicago Blackhawks. Clarence Campbell va sortir guanyador del pols, però aquesta revolta va deixar marca al llegat de la seva presidència en què malgrat tot, prevalen els encerts.
Avui dia, Campbell i Richard, donen nom a dos trofeus oficials de l’NHL.
Més enllà de l’hoquei gel
Encara amb la visió que ens donen els 70 anys que ens separen dels fets, avui dia encara es discuteix si aquesta revolta era evitable o si d’una manera o altra la metxa ja estava a punt per ser encesa per la primera espurna que es fes present. Perquè independentment del que va passar a Boston primer i als despatxos de l’NHL després, la veritat és que la població francòfona del Quebec se sentia desplaçada per la minoria anglòfona. Que la figura de Maurice Richard havia transcendit més enllà de l’hoquei gel i que era per a molts quebequesos el venjador al gel de les afrentes que rebien i motiu d’orgull de ser els qui eren.
L’hoquei gel va ser el catalitzador d’uns sentiments latents que tard o d’hora explotarien, no la causa dels incidents i amb això l’inici d’un canvi social al Quebec
Entre els experts en la història del Canadà, existeix el consens que tots aquests fets van ser un inici del que als anys 60 es va denominar “La revolució tranquil·la”, una sèrie de canvis que van treure la societat quebequesa d’uns usos i ideologies més propis de la primera meitat del segle XX, i que va modernitzar la seva societat equiparant-la a la de la resta del Canadà i va forjar el nacionalisme quebequès actual de caràcter més cultural i allunyant el racisme del seu ideari. Res malament per a un esport.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
