És quasi impossible parlar d’hoquei gel sense esmentar els Montreal Canadiens. Els Habs són la franquícia amb més història de l’NHL amb 24 Stanley Cups en les seues vitrines fins hui. Una immensitat de grans jugadors han guanyat la Copa vestint de blau, blanc i roig. Mentre que existeix una gran quantitat d’anys per a triar com el millor dels Habs, no hi ha cap millor que el curs 1976/77.
En la 68a temporada de la història de la franquícia, els Canadiens van ser reconeguts com un dels millors equips mai reunits. Els Habs van acabar amb un registre de 60-8-12 i van establir un rècord de la lliga que encara està vigent hui amb 132 punts. Així mateix, van superar als seus oponents per la barbaritat de 216 gols, xifra que també segueix com a plusmarca. Tanmateix, la part més impressionant de tot això va ser que, excepte Pete Mahovlich, tot l’equip era de collita pròpia. Cada jugador de la plantilla havia sigut seleccionat o desenvolupat pels Canadiens.
Després d’acabar primers en la lliga, els Habs van procedir a guanyar la seua 19a Stanley Cup la temporada anterior. Va ser la primera del que resultarien ser quatre victòries de la Copa consecutives després de batre als Philadelphia Flyers en quatre partits seguits. Guy Lafleur va guanyar el seu primer de tres trofeus Art Ross i Lester B. Pearson i Ken Dryden es va emportar el seu segon de cinc trofeus Vezina.
Quan domines amb tanta facilitat, pot ser fàcil perdre la concentració. L’equip va arribar al punt en el qual la lliga no oferia la competició, així que van crear la seua interna. Amb tants dels millors jugadors de l’esport, els entrenaments es van tornar més intensos i difícils. Els jugadors sentien que havien d’estar al seu millor nivell perquè darrere tenien a dos o tres jugadors que podien assumir el seu lloc en l’alineació. Mahovlich atribueix a Scotty Bowman, primer entrenador, la capacitat de crear aqueixa atmosfera de tensió.
No obstant això, un jugador va tindre dificultats per a mantindre viu el seu foc competitiu. Dryden va assegurar que no va gaudir la temporada 1976/77. El porter natural d’Hamilton, Ontario, va manifestar que, encara que estava feliç per guanyar tants partits, a vegades sentia que no tenia cap dificultat. Dryden reflexionava sovint sobre el seu futur i volia més. El porter va jugar dues temporades més en les quals va guanyar dues Copes més i es va retirar als 31 anys.
L’atac dels Habs va ser imparable aquella temporada, amb dos jugadors que van acabar entre els cinc principals i tres entre els 20 millors. Guy Lafleur va liderar la lliga en anotació amb 136 punts seguit per Steve Shutt, que es va apuntar 105. El defensa Larry Robinson va tancar l’any amb 85 punts.
L’equip va arribar al punt en el qual la lliga no oferia la competició, així que van crear la seua interna
Els Canadiens es van passejar pels playoffs i únicament van perdre dos partits en tres sèries. En els quarts de final, els Habs es van desfer dels St. Louis Blues fàcilment i els van agranar amb una diferència de gols de 19 a 4 en l’eliminatòria. Lafleur va marcar el camí amb cinc gols i 12 punts en quatre partits.
En les semifinals, els Habs es van trobar amb un equip dels New York Islanders més dur que va entregar a Montreal les seues primeres dues derrotes en les eliminatòries. Però això seria tot. Encara que els partits van ser més atapeïts, els Habs se les van arreglar per a deixar a zero als Islanders dues vegades. Shutt i Jacques Lemaire van destacar amb sis punts cadascun.
Els Habs es van citar amb els Boston Bruins en la final de la Copa i, com en la sèrie contra els Blues, es van desfer d’ells amb una certa facilitat. Els Canadiens van agranar als Bruins en la final i els van avantatjar per 16 a 6 gols camí al seu 20é campionat de l’Stanley Cup. Lafleur va anotar nou punts, va acabar amb 26 punts durant el curs dels playoffs i va capturar el trofeu Conn Smythe com a jugador més valuós de les eliminatòries.
Els Habs no sols ho van guanyar tot aquella temporada, sinó que també es van portar bàsicament tots els trofeus individuals. A més del Conn Smythe, Lafleur es va fer amb el Art Ross i el Hart. Dryden i Michel Larocque van guanyar el Vezina, Robinson el Norris i Bowman l’Adams.
Es diu que els Canadiens de la 1976/77 són l’equip més gran mai creat i, realment, qui pot discutir-lo. Després de perdre únicament 10 trobades entre la temporada regular i els playoffs i superar als seus rivals per 216 gols, els Habs es van guanyar aqueix títol. Nou jugadors presents aquell curs estan en el Saló de la Fama de l’Hoquei juntament amb Bowman i Sam Pollock, director general. Montreal es va convertir en un dels dos equips a tindre quatre homes nomenats al primer equip d’estrelles de l’NHL. Va ser un colós que ara, amb la lliga en l’era del topall salarial, queda com un dels millors equips a la història de l’NHL.
Et pot interessar…
Cargando ...
