En ple creixement de l’hoquei sobre gel als Estats Units, que fins al 1983 mai havia aconseguit col·locar cinc patinadors a la primera ronda del draft, Lawton era la cara més visible d’una nova generació de jugadors que venia trepitjant fort, tot i que va acabar relegat a un segon pla.
Després de dues dècades en què el Canadà havia monopolitzat el primer lloc del draft de la NHL, Lawton es va convertir en el primer nord-americà escollit com a número u. Els Minnesota North Stars, amb el director general Lou Nanne al capdavant, el van seleccionar per davant de figures com Pat LaFontaine o Steve Yzerman, que van acabar signant carreres molt més d’acord amb les expectatives.
Tot i haver nascut a Nova Jersey, l’atacant va desenvolupar la seva etapa juvenil a la Mount St. Charles Academy, a Rhode Island, on va deixar palesa tota la seva capacitat. Va acabar amb un total de 171 punts en les dues últimes temporades i l’equip va guanyar 121 dels 126 partits que va disputar durant la seva etapa.
Va ser el primer jugador elegit directament des d’un institut de secundària nord-americà com a número u del draft
La marxa de Mike Eaves a Calgary uns dies abans obria la porta a Lawton per guanyar-se un lloc a Minnesota. «Acabem d’escollir el millor jugador disponible. L’altre era un defensa, Frantisek Musil, però no sabíem si el podríem treure de Txecoslovàquia», va afirmar Nanne, que també va arribar a confessar que amb prou feines havia sentit ofertes a l’hora d’un possible traspàs del primer pick. Els North Stars ho havien aconseguit a través d’un bescanvi amb Pittsburgh, i només els New York Islanders van fer trontollar la corda amb una oferta de dues seleccions de primera ronda. «Volíem un acord desigual. No es fan acords equitatius quan tries al número u».
Una dècada sense trobar la millor versió
Legítimament, Lawton era un dels prospectes que més il·lusió generava en l’hoquei sobre gel nord-americà, de manera que l’elecció tenia tot el sentit del món. Tanmateix, res no va sortir com s’esperava. Amb tot just 18 anys, va debutar a l’NHL contra els Los Angeles Kings, en un partit que va acabar en empat (3-3) i en què el seleccionat com a número u del draft va acabar amb tres xuts a porteria.
Lawton va acabar la seva primera temporada com a professional amb 10 gols i 21 assistències en 58 partits. La franquícia es va classificar per als playoffs després de guanyar la Divisió Norris, però es va quedar a les portes de l’Stanley Cup després de caure per la via ràpida a les finals de conferència contra Edmonton (0-4). Les xifres del centre dels North Stars van anar caient en les temporades següents, tot i que va remuntar en les seves dues últimes temporades amb Minnesota, quan va sumar 44 i 41 punts, respectivament, abans de marxar als New York Rangers.
Amb prou feines va disputar 30 partits a la Gran Poma, d’on va fer les maletes per ser traspassat a mitja temporada als Hartford Whalers. Allà tampoc va trobar la seva millor versió, igual que als Quebec Nordiques. A principis dels 90, va provar sort a Boston, però no va marcar cap gol ni va aconseguir donar cap assistència en les seves vuit aparicions. L’ocàs d’una carrera fallida va arribar a San José, vestint els colors d’uns Sharks amb els quals va deixar una imatge decent durant el seu primer any (37 punts), però on va posar fi a la seva carrera professional després de no aconseguir remuntar el vol en la seva segona temporada.
En total, Lawton va signar 112 gols i 154 assistències en 483 partits. Per fer-nos una idea del que signifiquen aquestes xifres, Pat LaFontaine, escollit en el tercer lloc d’aquell draft de 1983, va aconseguir 1.013 punts en 865 partits, mentre que Steve Yzerman, número quatre, va arribar als 1.755 punts en 1.514 partits.
Per què no va funcionar?
La veritat és que el jugador va arribar directament de l’institut a l’NHL, una cosa que avui pot semblar menys extraordinària, però que aleshores no era habitual. I en cap moment va poder respondre a les expectatives. Els problemes físics no són ni de bon tros una excusa, tot i que també va haver de conviure-hi. En la seva primera temporada va patir una lesió a l’espatlla i, el 1989, durant la seva estada a Hartford, va patir una lesió al peu que es va tornar a repetir a San José, on, a més, va tenir un contratemps al genoll.
Per si no n’hi hagués prou, la seva carrera va quedar a l’ombra d’alguns dels seus companys de draft, que van arribar a l’elit amb el llistó més baix i van acabar oferint un rendiment molt més alt. No només els esmentats LaFontaine o Yzerman, sinó també Tom Barrasso, John MacLean o Russ Courtnall.
Carrera als despatxos
Després de la seva etapa com a professional, Lawton va decidir passar als despatxos i convertir-se en agent de jugadors. Fins i tot va arribar a representar Steve Yzerman, que havia arribat a l’NHL el mateix any que ell. Amb vestit i corbata li va anar millor que amb l’estic i els patins. El 1998, va vendre la seva agència a Octagon i posteriorment es va convertir en una de les principals figures de la divisió d’hoquei gel de la companyia.
Una dècada més tard, li va arribar l’oportunitat d’incorporar-se als Tampa Bay Lightning com a vicepresident d’operacions d’hoquei i, en tot just uns mesos, ja era també el director general de la franquícia, que ni de bon tros travessava el seu millor moment.
De vestit i corbata li va anar millor que amb l’estic i els patins
Des de l’Stanley Cup que van conquerir el 2004, els resultats van començar a caure en picat, fins al punt que l’equip ni tan sols s’havia classificat per als playoffs la temporada anterior. I van arribar les polèmiques. Per exemple, amb el fitxatge de Ryan Malone, client de Lawton durant la seva etapa com a agent i fill de Greg Malone, que havia passat a treballar a l’organització.
Els Lightning no trobaven el camí, tot i comptar ja a la plantilla amb Steven Stamkos, i Lawton va ser acomiadat l’abril del 2010. El seu substitut? Steve Yzerman, que va acabar liderant la reconstrucció i portant Tampa a les finals de l’Stanley Cup el 2015. Coses del destí.
Et pot interessar…
.
