A principis dels anys noranta, l’hoquei línia va viure una expansió espectacular als Estats Units. La popularització dels patins en línia va fer que milers de persones descobrissin una manera de jugar a hoquei sense necessitat d’una pista de gel. El fenomen va créixer ràpidament i va començar a atreure l’atenció d’empresaris esportius que veien la possibilitat de convertir aquella moda en un esport professional.
La gran aposta va ser la Roller Hockey International (RHI). La lliga va néixer el 1993 amb la intenció de convertir el roller hockey en una competició professional d’estiu, aprofitant jugadors, instal·lacions i aficionats procedents de l’hoquei gel. Durant uns anys, el projecte va semblar destinat a créixer molt més enllà de les expectatives inicials.
El naixement de la RHI
La RHI va ser impulsada per Dennis Murphy, un empresari amb una llarga experiència en la creació de competicions esportives professionals, entre elles l’American Basketball Association i la World Hockey Association (WHA). El concepte era especialment atractiu: una lliga que disputés la seva temporada durant els mesos d’estiu, quan l’NHL i les principals competicions d’hoquei gel estaven aturades. Això permetia aprofitar jugadors d’hoquei gel i instal·lacions que, durant aquells mesos, tenien molta menys activitat.
Una idea clara, una lliga d’hoquei que disputés la seva temporada durant els mesos d’estiu
La primera temporada, el 1993, va comptar amb 12 equips als Estats Units i el Canadà. El joc era més ràpid i ofensiu que l’hoquei gel tradicional, amb quatre jugadors i un porter per equip, sense línies blaves ni offside i amb partits dissenyats per generar molts gols. Els Anaheim Bullfrogs van guanyar la primera Murphy Cup, derrotant els Oakland Skates. L’èxit inicial va demostrar que hi havia públic per al nou esport. L’All-Star Game de 1993, disputat a Vancouver, va reunir més de 16.000 espectadors, una xifra notable per a una lliga que acabava de començar.
La competència de la WRHL
La RHI no era l’únic projecte professional que intentava aprofitar el boom. El mateix 1993 va aparèixer la World Roller Hockey League (WRHL), creada per David McLane. Però el seu model era molt diferent. La WRHL no era una lliga territorial convencional: estava concebuda principalment com un producte televisiu. Els seus vuit equips es concentraven a Orlando i els partits es gravaven a Disney-MGM Studios en una pista construïda específicament per al projecte. ESPN s’encarregava de retransmetre’ls.
Aquesta competència va contribuir a accelerar la carrera per controlar el futur del roller hockey professional. La RHI apostava per una xarxa de franquícies repartides per Nord-amèrica; la WRHL experimentava amb un model molt més centrat en la televisió. La RHI acabaria imposant-se i la WRHL només existiria durant aquella temporada inaugural.
El gran moment
El 1994 va ser probablement el punt culminant de l’optimisme al voltant del hockey en línia. La RHI va duplicar la seva dimensió i va passar de 12 a 24 equips. La lliga va incorporar franquícies a ciutats com San Jose, Edmonton, Montreal, New Jersey, Philadelphia, Chicago, Pittsburgh, Tampa Bay i Buffalo, mentre altres equips canviaven de mercat. L’expansió demostrava fins a quin punt havia crescut la confiança en el projecte. Entre els propietaris i inversors hi havia figures relacionades amb l’esport professional, inclosos jugadors i exjugadors de la NHL.
La televisió també començava a donar una dimensió nacional al fenomen. ESPN i posteriorment ESPN2 retransmetrien partits de la competició, mentre la lliga buscava presentar el roller hockey com un esport ràpid, modern i especialment adequat per a l’estiu. Algunes franquícies van aconseguir una resposta extraordinària. Els Anaheim Bullfrogs, per exemple, arribaven a reunir uns 9.000 espectadors de mitjana, i la final de 1994 va superar els 14.000 assistents.
L’optimisme arribava molt més lluny. La premsa especialitzada parlava de possibles expansions a Europa i Japó i fins i tot de la possibilitat d’arribar algun dia a un campionat mundial. Durant aquell moment, semblava que el roller hockey podia convertir-se en el pròxim gran esport professional nord-americà.
El problema va ser que el creixement de 1994 també va crear una estructura difícil de sostenir. La RHI havia passat a tenir 24 equips abans que tots els mercats haguessin demostrat que podien mantenir una franquícia professional. Els costos d’instal·lacions, viatges i personal eren elevats, mentre que els ingressos variaven molt d’una ciutat a una altra. La situació va començar a canviar ràpidament, el 1995 la lliga ja havia baixat a 19 equips. El 1996 en tenia 18 i el 1997 només 10, la mateixa expansió que havia convertit la RHI en una lliga nacional havia posat de manifest la seva fragilitat.
La televisió i la identitat del nou esport
La televisió era fonamental per mantenir la visibilitat del projecte. ESPN2 va retransmetre partits regularment i la cadena també va oferir programes de resum com RHI Rewind. Però el roller hockey encara tenia dificultats per construir una identitat completament independent de l’hoquei gel. Molts jugadors procedien del gel i nombroses instal·lacions eren pavellons tradicionalment dedicats a l’hoquei gel. Aquesta relació aportava credibilitat i talent, però també reforçava la percepció que el roller hockey era una alternativa estival a l’esport tradicional. La RHI intentava diferenciar-se amb un joc més ofensiu i regles pròpies, però necessitava al mateix temps mantenir la connexió amb el món del gel.
L’hoquei línia tenia dificultats per separar-se de l’ombra de l’hoquei gel frenant la creació d’una identitat pròpia
A mitjans de la dècada, el boom dels patins en línia començava a perdre força i la situació econòmica de la RHI es complicava. La pèrdua progressiva de franquícies va anar acompanyada d’una disminució de la visibilitat. Després de la temporada 1996, ESPN no va renovar el seu contracte amb la lliga, privant-la d’una plataforma nacional important. El 1998 la RHI ni tan sols va disputar temporada. Tot i això, el projecte encara va tenir un últim intent. La lliga va tornar el 1999 amb vuit equips, però ja estava molt lluny de l’estructura de 24 franquícies que havia tingut cinc anys abans. Els St. Louis Vipers van derrotar els Anaheim Bullfrogs i es van convertir en els últims campions de la història de la RHI, després d’aquella temporada, la competició va desaparèixer definitivament.
El llegat de la RHI
La RHI havia durat només set temporades efectives, però durant aquell període va transformar la percepció del hockey en línia, va portar el roller hockey a grans pavellons, va atreure jugadors procedents de l’hoquei gel, va aconseguir cobertura televisiva nacional i va generar un nivell d’optimisme que va arribar fins a imaginar una futura expansió internacional. També va inspirar altres experiments. David McLane, per exemple, tornaria a apostar pel hockey en línia televisiu amb Pro Beach Hockey, que entre 1998 i 2000 portaria l’esport a una pista situada a Huntington Beach i el convertiria en un espectacle de platja per a ESPN; però cap d’aquests projectes aconseguiria consolidar una gran competició professional a llarg termini.
La història de la RHI és, per tant, la història d’un esport que durant uns anys va semblar estar a punt de fer el salt definitiu. El boom dels patins en línia havia creat una oportunitat extraordinària, però la RHI va créixer més ràpidament que el seu propi mercat. El 1994, amb 24 equips i plans per conquerir Europa i el Japó, semblava que el futur era sobre rodes, cinc anys després, només quedaven vuit equips. La RHI no va aconseguir convertir el hockey en línia en un gran esport professional permanent, però continua sent el projecte que més a prop va estar de fer-ho durant aquella dècada. Durant un breu període dels anys noranta, l’hoquei professional també semblava tenir futur fora del gel.
Et pot interessar…
.
