Quan veiem cada any un jugador aixecar l’Stanley Cup i besar-la com si fos el tresor més gran de la història, és impossible no pensar «tota una temporada de sang, suor i llàgrimes -i potser alguna dent pel gel- per aconseguir aquest trofeu».
I és per tot aquest camí tan tortuós i llarg que fa l’Stanley Cup tan increïble. Perquè no hi ha segones oportunitats ni copetes secundàries que puguin treure’t el mal sabor de boca.
O levantas la Stanley Cup o te vas a pescar y jugar al golf antes de junio
Però això ens deixa un dubte interessant: seria tan dolent si l’hoquei gel tingués més d’un trofeu en joc, com al futbol europeu? O es perdria part d’aquella mística que fa tan especial guanyar la copa?
La màgia de tenir només una copa
La grandesa d’aquesta lliga és justament en això: només hi ha una meta. L’Stanley Cup no és només un trofeu, és El Trofeu. Tothom mira a la mateixa direcció i això dóna una identitat molt clara l’NHL. Aquesta exclusivitat potencia el prestigi. Aixecar l’Stanley no és només guanyar un campionat, és escriure el teu nom en una relíquia que viatja pel món i que passa de mans a mans de campions.
Des del punt de vista comercial, concentrar tota l’atenció en un sol trofeu funciona molt bé. La narrativa de la temporada és simple, directa i poderosa. Tots els ulls van cap al mateix objectiu i és molt senzill d’entendre. Hi ha un sol guanyador.
I si es repartissin més trofeus?
El costat positiu de tenir un sol trofeu també és el costat negatiu de la mateixa idea. Tenir aquesta exclusivitat en la victòria, aquesta idea que només un equip acaba feliç, fa que la sensació de quedar-se amb les mans buides per a la resta d’equips sigui molt poderosa. Fa molt mal perdre l’oportunitat de guanyar la SC, o que ho preguntin recentment a Edmonton, per exemple.
Per això mateix, i perquè com a societat ens agrada comparar coses tota l’estona, a Europa veiem que és possible que diversos equips alcen trofeus a final de temporada i que l’alegria es reparteixi entre diverses aficions. Agafem el cas d’Espanya, on a part del guanyador de la Lliga, tenim el guanyador de la Copa del Rei, continua sent un trofeu que se celebra perquè mai no és fàcil arribar a una final.
No és difícil pensar que es podria fer un torneig paral·lel tipus «NHL Cup» d’eliminació directa durant la temporada regular. O com ja ha començat a fer la NBA, una copa llampec a l’hivern amb partits a vida o mort. Es podria unir amb la idea dels Winter Classic i jugar aquestes semifinals i final al?aire lliure, donant un nou aire a la lliga sense perdre els valors de sempre.
El problema
El gran problema és la por del canvi. Costa molt ficar noves idees dins de l’esport perquè els fans s’aferren molt a la idea d’això sempre ha estat així i ha funcionat. Que els fans abracin la idea del canvi de vegades és el més complicat, ja es va veure el 2016 quan es va crear la World Cup of Hockey, per més que funcionés, no s’ha tornat a repetir amb aquell mateix format.
Tampoc ajuda que la temporada de l’NHL tal com està, amb 82 partits de temporada regular més els playoffs, sense comptar totes les distàncies que cal recórrer al continent Nord-americà, no ajuden res a ficar una nova competició on s’augmentarien tots aquests números. Ja no és només el temps o l’espai d’on fer-ho, cal pensar que l’hoquei gel és un esport molt físic i que els esportistes es veurien afectats per aquest augment de partits. Més cansats, més lesions… Augmentaria la quantitat d’hoquei, però potser la qualitat sí que se’n veuria afectada.
Aixecar la Stanley no és només guanyar un campionat, és escriure el teu nom en una relíquia que viatja pel món
En conclusió, tenir una sola copa converteix cada temporada en una mena d’epopeia: un viatge llarguíssim en què només un arriba al final feliç. Això té un encant brutal, però també deixa un buit per als altres. Potser la solució per començar a canviar això, és incloure un minitorneig ia partir d’aquí veure cap on es pot anar.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
