Poques figures en la història de l’hoquei sobre gel representen una excel·lència sostinguda com Hector ‘Toe’ Blake. El canadenc, conegut primer com un extrem aguerrit i habilidós, es va convertir després en una de les ments més afinades darrere la banqueta.
Així, el nom de Blake s’associa sempre a una de les principals edats d’or dels Montreal Canadiens. Entre 1955 i 1968, el natural d’Ontario va transformar una franquícia orgullosa en una dinastia sense miraments i va guanyar la impressionant xifra de huit Stanley Cups en tretze temporades. L’etapa del tècnic no es defineix només pel seu domini, sinó també perquè va reformular els estàndards de l’NHL i va deixar un llegat que encara ressona ara pels corredors del Bell Centre.
El seu registre d’èxit a la postemporada es va mantenir durant dècades com a testimoni de la seua regularitat i comandament
Abans de la seua llegendària carrera com a entrenador, Blake ja era considerat un heroi a Mont-real. Llavors jugador, natural del municipi de Victoria Mines, va debutar amb els Canadiens a mitjan anys trenta i es va convertir en part de la famosa Punch Line juntament amb Elmer Lach i Maurice ‘Rocket’ Richard. El trio va infondre pànic en les defenses, va impulsar Mont-real cap a dos títols i va permetre al mateix Blake alçar-se amb el trofeu Hart el 1939 com a jugador més valuós de la lliga. La fractura d’una cama el 1948 va escurçar la seua trajectòria sobre el gel, però el seu profund enteniment de l’esport i el lideratge natural van fer inevitable la seua transició a head coach. Després de foguejar-se en les lligues menors, Blake va rebre novament la crida dels Canadiens el 1955.
Un pont entre els jugadors i la direcció
Des del moment en què va assumir les regnes, ‘Toe’ Blake va imposar ordre i direcció. L’arribada del tècnic va coincidir amb la latent volatilitat arran de la suspensió de ‘Rocket’ Richard i la consegüent Richard Riot —la revolta de Richard—, però va demostrar ser el pont perfecte entre uns jugadors ferotges i la directiva. La presència constant de Blake i el seu èmfasi en la disciplina van permetre florir estrelles com el mateix Richard, Jean Béliveau i Doug Harvey. Els resultats van ser immediats: cinc Stanley Cups consecutives del 1956 al 1960, un registre incomparable fins aleshores. Més tard, a mesura que la plantilla evolucionava, el canadenc es va adaptar sense esforç, va integrar nous ídols com Yvan Cournoyer, Henri Richard i Gump Worsley i va capturar tres campionats més abans de deixar el càrrec el 1968.
Sota la batuta de Blake, els Canadiens es van transformar en la franquícia model de la NHL. L’entrenador va cultivar una cultura on la responsabilitat, el treball en equip i la precisió eclipsaven l’ego. Blake exigia esforç en les tasques defensives, fins i tot als seus atacants estrella, encara que fomentava la creativitat dins d’una estructura. Els equips del canadenc jugaven amb una agressivitat controlada i feien èmfasi en el moviment del puck i en una pressió incansable. Mentre altres conjunts confiaven en la força bruta o en la brillantor individual, Mont-real vencia mitjançant la profunditat, la intel·ligència i la capacitat d’adaptació. Darrere la banqueta, la presència calmada però estricta de Blake li va granjejar un respecte universal, fins i tot dels seus rivals. “Quan ‘Toe’ parlava, escoltaves”, va afirmar Henri Richard.
La clau, en l’enteniment
La filosofia tàctica de ‘Toe’ Blake reflectia les seues pròpies sensibilitats com a jugador: intel·ligent, dur i altruista. El canadenc veia l’hoquei gel com un esport d’hàbits i instava a la perfecció en els detalls menuts —els canvis de línia o la comunicació. Els entrenaments sota la seua direcció eren vius, deliberats i competitius. El head coach valorava la consistència per damunt dels destells i confiava en els seus deixebles per a executar el sistema. No obstant això, Blake no destacava per la rigidesa: sabia quan afluixar les regnes, quan motivar mitjançant l’elogi i quan fer una correcció tranquil·la i precisa que quedaria en la ment d’un jugador més enllà de la crítica pública. En efecte, la principal habilitat de l’entrenador va ser entendre les persones amb la mateixa profunditat amb què comprenia l’hoquei.
Quan Blake es va retirar el 1968, el seu llegat ja estava gravat en la immortalitat de l’esport. Huit Stanley Cups com a entrenador i dues més com a jugador el col·loquen entre les llegendes més llorejades de l’hoquei. Tanmateix, la seua influència s’estén més enllà dels banderins. El canadenc va establir el llistó del professionalisme i la preparació que futurs tècnics compatriotes —de Scotty Bowman a Jacques Lemaire— heretarien i refinarien. El seu registre d’èxit en la postemporada es va mantenir durant dècades com a testimoni de la seua regularitat i comandament. Fins i tot mentre l’esport evolucionava, la seua empremta romania: joc d’equip disciplinat, humilitat en l’èxit i la convicció que la grandesa s’aconsegueix mitjançant l’esforç col·lectiu. En el panteó de la història de l’hoquei, ‘Toe’ Blake representa no sols una figura guanyadora, sinó la viva encarnació del que significa construir una dinastia.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
