Després de l’èxit de la 4 Nations Face-off de l’NHL, que va substituir el cada vegada més qüestionat All-Star Weekend (no només de la NHL, tant les lligues germanes de futbol americà i de bàsquet travessen un moment crític en aquest ‘cap de setmana de les estrelles’), és de rebut esmentar el que va ser un dels tornejos internacionals que va marcar el canvi en la dècada dels 90.
No parlem d’un altre torneig que del World Cup of Hockey que ens brindava la seva primera edició el 1996. Abans, permeteu-me donar perspectiva i és que tot comença el 1976 quan té lloc la primera Canada Cup. Torneig que neix dels esforços de Douglas Fisher de Hockey Canada i Alan Eagleson de la NHLPA. Va ser el primer torneig (amb presencia de la NHL) d’hoquei gel a escala internacional, permetent als jugadors defensar els colors dels combinats de les seves respectives nacions. Hi va haver cinc edicions, quatre guanyades per la selecció canadenca i una pel combinat de l’antiga Unió Soviètica.
Primera edició de la World Cup of Hockey
No va ser fins al 1996 que es va canviar al format que li succeiria els propers anys sota el nom de World Cup of Hockey. La periodicitat no és el fort d’aquesta competició, després de la celebrada al 96, no en tornem a gaudir fins al 2004 (temporada anterior al lockout de l’NHL). I després d’aquesta segona disputa, vam haver d’esperar fins al 2016 per a una tercera entrega del mateix.
Si ens remuntem a l’edició del 96, partim del format:
- 8 equips
- Grup europeu: (partits jugats a Europa) República Txeca, Finlàndia, Alemanya i Suècia
- Grup nord-americà: Canadà, Estats Units, Eslovàquia i Rússia
- Lligueta a una sola trobada (3 partits)
- Els primers de cada grup avançaven directament a semifinals
- Els segons i tercers de cada grup es creuaven a quarts de final
- La final es jugava al millor de tres partits
Grans estrelles de la lliga van ser baixa al torneig, ja fos per lesió o per declinar directament la convocatòria. Per esmentar dues estrelles del moment i per exemplificar aquests motius tenim Pavel Bure que estava lesionat i Dominik Hasek que va renunciar a causa del mal timing del torneig. Més enllà dels resultats de la primera fase i del camí cap a la sèrie final, sí que és digne de menció el soroll, la ‘rumorologia’ que va anar per sobre de la selecció canadenca i les seves ajudes arbitrals -sobretot- en el seu enfrontament davant Rússia a la fase de grups
La final va ser un derbi nord-americà el qual se’l van endur els veïns del sud
A la final es van creuar Estats Units i Canadà, duel de veïns. El primer partit es va disputar a Philadelphia i el va guanyar Canadà 4 a 3 amb gols de Lindros, Lemieux, Fleury i Yzerman. I un cop la sèrie es va moure a Montreal, el conjunt de les barres i estrelles va segellar la victòria amb un doble 5-2. Al partit que empatava la sèrie eren Leclair (2), Tkachuk, Hull i Young els anotadors. I en el tercer i definitiu partit els que van encendre la sirena vermella van ser Hull (2), Amonte i Deadmarsh
L’MVP del torneig no va ser cap altre que Mike Richter el porter del combinat nord-americà, que va portar en ‘volandes’ el seu equip durant la competició. Tony Amonte va ser el que va anotar el game-winning goal per emmarcar i tancar un torneig que va tenir un frenesí i un compromís digne de menció.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
