Als anys 60, 70 i 80, els defensors de l’NHL eren, sobretot, múscul i presència física. En una lliga on els equips solien tenir tot just un grapat de sistemes defensius i el coaching era molt menys analític, la principal missió del defensa era protegir la zona i netejar l’àrea davant de la porteria.
Jugadors com Bobby Orr (qui va trencar el motlle), Denis Potvin o Larry Robinson eren excepcionals no només per la seva fortalesa, sinó per la seva capacitat de sumar punts des de la línia blava, cosa que no era comuna.
Orr revolucionà el joc en convertir-se en el primer defensor veritablement ofensiu, guanyant tres vegades el Trofeu Hart com a MVP i vuit Trofeus Norris com a millor defensa, a més de portar els Bruins a dos Stanley Cups. Potvin, capità dels New York Islanders, va ser el líder defensiu en la seva dinastia de quatre títols consecutius entre el 1980 i el 1983, combinant físic amb gran sortida de puck i lideratge. Larry Robinson, pilar dels Montreal Canadiens, va conquistar sis Stanley Cups, va guanyar dues vegades el Norris i una vegada el Conn Smythe, i va ser reconegut per la seva intel·ligència tàctica i domini defensiu sense recórrer sempre a la violència.
Si abans n’hi havia prou amb copejar i aclarir, avui els defensors han de pensar, crear, moure’s i executar
Aquest trio de defensors esmentats eren definidament jugadors que sortien del motlle de la seva època i no eren gens la mitjana de l’NHL en aquells anys però definitivament van establir les bases perquè els defensors actuals puguin jugar amb l’estil que juguen avui dia. En general, el defensor mitjà d’aquesta era més propens a fer servir el seu cos per castigar el rival o bloquejar trets que per generar transicions ràpides o sumar-se a l’atac.
A més, els equips solien tenir menys profunditat en el roster i els defensors jugaven moltíssims minuts amb menor rotació, cosa que requeria una enorme capacitat de resistència. Aquesta condició física excepcional dels defensors queda encara més ressaltada en considerar que els entrenaments físics d’aquestes èpoques passades no es comparen gens a les d’avui dia.
El defensor modern és mòbil, cerebral i multitasca
Avui, ser defensa a l’NHL implica molt més que evitar gols. Un defensor modern ha de ser capaç de moure el puck amb intel·ligència, participar activament a la sortida de zona, sumar-se a l’atac quan es requereix i adaptar-se a sistemes defensius complexos i dinàmics. No és requisit fonamental ser un gran copejador, tenir una presència física imponent o ser violent ja que el joc d’avui premia la rapidesa el patinatge i la intel·ligència sobre totes les coses.
Jugadors com Cale Makar, Lane Hutson o Quinn Hughes representen la nova onada. Ells són tan o més hàbils que un davanter, prenen decisions ràpides sota pressió i dominen el joc de transició. El gap control, és a dir, la capacitat del defensor de mantenir la distància ideal amb l’atacant per reduir el seu temps i espai sense cedir terreny ni ser superat, s’ha tornat una habilitat essencial juntament amb la lectura de joc, el patinatge i el posicionament avançat, factors que avui pesen en l’avaluació d’un defensor.
A més, la preparació física i mental ha aconseguit nivells d’elit. Els jugadors compten amb entrenadors personals, nutriòlegs, psicòlegs esportius i tecnologia de seguiment per mesurar cada moviment. La lectura de joc ha aconseguit un punt tan avançat que tot jugador és mesurat i monitoritzat amb dispositius o estadístiques cada partit i entrenament, una cosa inpensada als anys 60 o 70.
La velocitat del joc actual és incomparable amb la dels anys 60, 70 o 80
Un dels factors que és més notori quan es veuen vídeos de partits de dècades passades és veure com els jugadors semblen anar en càmera lenta. La velocitat del joc actual és incomparable amb la dels anys 60, 70 o 80, cosa que obliga que els defensors d’avui tinguin una combinació de força, agilitat i tècnica sense precedents.
Canvis tecnològics i reglamentaris
L´evolució de l´equip també ha tingut un gran impacte. Als 60s, 70s i 80s cada element condicionava l’estil de joc:
- Sticks de fusta i pesats: oferien menys flex i resposta, cosa que limitava la potència i la precisió del tret i feia més difícil generar passades llargues amb rapidesa. Això afavoria un joc més directe i físic.
- Patins menys ergonòmics: les botes eren més rígides i menys modelades al peu. La sola i la fulla oferien menys eficiència en la propulsió, cosa que reduïa l’acceleració i la maniobrabilitat.
Aquests avenços tècnics han permès que el defensor modern jugui més ràpid, amb més precisió i assumeixi tasques que abans eren impensables amb l’equip d’èpoques passades. A més, els canvis a les regles han afavorit un estil més ofensiu i menys físic. Per exemple: La prohibició del clutch-and-grab (subjectar el rival amb el cos i l’estic) o la penalització més gran als cops tardans o perillosos i les noves regles d’icing/offside.
Als 60 i 70, ser defensor era un rol moltes vegades subestimat fora del vestidor. L’atenció mediàtica se centrava en els grans golejadors. Avui, els defensors estrella són marques personals, apareixen en campanyes publicitàries, tenen les pròpies línies d’equipament esportiu i guanyen contractes multimilionaris.
Sens dubte, la posició s’ha revaloritzat moltíssim amb l’aparició dels defenses moderns. Un altre factor important del món on vivim actualment és que “avui es mesura tot”. Un defensor pot ser avaluat pel seu zone exit success rate, el seu expected goals against o el seu impacte net a la puck possession. Aquestes són estadístiques molt detallades amb què es pot arribar a una anàlisi tan detallada que canvia completament el paper que els cossos tècnics poden tenir amb els seus jugadors. Als 70, la millor anàlisi era l’ull de l’entrenador i el clàssic +/- al full d’estadístiques.
El defensor de l’NHL ha evolucionat tant com el joc mateix. Si són boles de demolició humanes encarregades de destruir l’atac rival, han passat a convertir-se en arquitectes del joc des de la zona. Tot i això, cal no oblidar la rudesa d’una era sense cascos i el misticisme de jugadors que eren grangers a l’estiu i estrelles a l’hivern, símbols d’una època on el sacrifici físic i la passió superaven la tècnica. El que sí que és clar és que la posició de defensa mai no ha estat tan exigent com ara. Si abans n’hi havia prou de copejar i aclarir, avui cal pensar, crear, moure’s i executar, tot en menys d’un segon.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
