Els Grand Rapids Griffins estan fent una temporada memorable d’excel·lents resultats en la qual ja han batut alguns registres històrics de l’AHL. La igualtat és un dels trets que caracteritzen aquesta competició i per aquesta raó proeses com la que estan duent a terme els Griffins criden molt l’atenció. En aquest article aprofitarem aquesta ratxa gloriosa de la franquícia associada als Detroit Red Wings per recordar aquells equips que al llarg de la història de l’AHL van tenir també temporades de somni. Primer mostrarem els registres dels Griffins i farem una ullada a la seva plantilla per tenir una idea cabal de la dimensió de la gran temporada que estan fent i després bussejarem en els millors registres històrics.
La temporada regular és molt llarga, amb 72 partits, i el normal seria que els Griffins baixessin el pistó i de fet ja ho estan fent. Recordem que el millor registre històric està en possessió dels Binghamton Rangers amb un percentatge de puntuació del 77,5% amb 57-13-10 en la temporada 1992-93. Perquè puguem contextualitzar millor les dades de què estem parlant, aquestes puntuacions són les obtingudes pels millors equips de la fase regular en les últimes deu temporades:
2015-16: Toronto Marlies (75%)
2016-17: Wilkes-Barre/Scranton Penguins (70,4%)
2017-18: Toronto Marlies (73,7%)
2018-19: Charlotte Checkers (72,4%)
2019-20: Milwaukee Admirals (71,4%)
2020-21: Hershey Bears (75,8%)
2021-22: Chicago Wolves (72,4%)
2022-23: Calgary Wranglers (73,6%)
2023-24: Hershey Bears (77,1%)
2024-25: Laval Rocket (70,1%).
Com podem veure, els Bears de la temporada 2023-24, que van acabar alçant la Calder Cup, van fregar el registre dels Rangers.
Els Griffins s’estan sortint en aquesta temporada 2025-26
La temporada dels Griffins està sent magnífica i la podem comparar amb la d’altres franquícies que van tenir començaments de temporada regular també memorables; concretament, si ens cenyim a les primeres 25 jornades de competició, ens trobem que els Griffins han tingut un registre de 23-1-1 (94%). Vegem altres començaments fulgurants en la història:
2005-06: Wilkes-Barre/Scranton Penguins (21-1-3, 90%).
1992-93: Binghamton Rangers (20-2-3, 86%).
2004-05: Manchester Monarchs (21-3-1, 86%).
En els primers 31 partits de la temporada regular els Griffins portaven un registre de 28-1-2. És a dir, el seu percentatge de puntuació era del 93,5%. Una autèntica barbaritat. Cap equip en la història de l’AHL havia arribat mai a aquests nivells d’èxit. A l’hora d’escriure aquest article els resultats han empitjorat, una cosa absolutament lògica, i en els últims 10 enfrontaments el seu registre és de 4-5-1, amb la qual cosa la seva marca general ha baixat el percentatge al 81,7%, que ja per si mateix és excel·lent.
Concretament, el passat 23 de gener de 2026 els Griffins van establir un nou millor registre històric de partits seguits puntuant fora de casa deixant-lo en 17 (15-0-2) després de la seva victòria al rink dels Manitoba Moose per 1-2. El millor registre anterior el tenien els Milwaukee Admirals de la temporada 2010-11 amb 16 partits seguits (10-0-6).
Repassem la composició del roster d’aquests Grand Rapids Griffins de la temporada 2025-26
La porteria
Començant per la porteria, ens trobem amb un dels pilars de l’equip: Sebastian Cossa (Hamilton, novembre 2002), una primera ronda del draft escollit pels Red Wings amb el número 15 el 2021 i que en la temporada 2025-26 està tenint un percentatge d’aturades del 92,6%. El debut de Cossa a la NHL va ser amb els Red Wings el 9 de desembre de 2024 al KeyBank Center de Buffalo amb una victòria històrica al shootout (5-6) ja que era la primera vegada a la NHL que un porter debutant aconseguia la victòria al shootout sortint des de la banqueta.
La línia defensiva
Els Griffins són el millor equip en gols encaixats juntament amb els Providence Bruins. A la línia defensiva cal destacar el veterà Erik Gustafsson (Nynäshamn, Suècia, març 1992), escollit pels Edmonton Oilers en la quarta ronda del draft de 2012 amb el número 92, que en els 22 partits que ha jugat fins ara ha aconseguit donar 18 assistències i marcar 2 gols, unes xifres realment sobresortints. Al seu costat cal destacar el finlandès Antti Tuomisto (Pori, gener 2001), escollit pels Red Wings en la segona ronda del draft de 2019 amb el número 35, que ha jugat tots els partits amb un registre de 6 gols i 12 assistències.
Seguint a la blue line cal esmentar un altre suec, William Wallinder (Solleftea, juliol 2002), draftejat en la segona ronda del draft de 2020 amb el número 32. El canadenc Ian Mitchell (St. Albert, gener 1999) ha tingut un protagonisme marcat en la línia defensiva; va ser escollit en la segona ronda del draft de 2017 amb el número 57 pels Chicago Blackhawks. La nota exòtica en la defensa dels Griffins la posa Alex Kannok Leipert, nascut a Nakhon Ratchasima (Tailàndia) el juliol de 2000 i que va ser draftejat pels Washington Capitals el 2018 en la sisena ronda amb el número 161; el pare de Leipert, professor d’anglès exercint a Tailàndia, s’hi va casar i la família es va traslladar a Regina (Saskatchewan) quan l’Alex tenia cinc anys; el petit es va enamorar de l’hoquei sobre gel assistint als partits dels Regina Pats. Aquest recorregut per la blue line dels Griffins l’acabarem esmentant un veterà com és Justin Holl (Tonka Bay, gener 1992), draftejat pels Chicago Blackhawks el 2010 en segona ronda amb el número 54; és un defensa amb una contrastada experiència a la NHL ja que hi ha disputat 421 partits, repartits entre els Toronto Maple Leafs i els Detroit Red Wings.
La línia ofensiva
D’acord amb els seus excel·lents resultats, els Griffins són el millor equip de la competició en gols marcats per partit amb 3,47. El jugador amb el màxim nombre de punts és John Leonard que en 32 partits jugats ha aconseguit 40 punts (26 gols i 14 assistències); Leonard, nascut l’agost de 1998, és un extrem esquerre que es troba en la fase culminant de la seva carrera, en la qual ja ha tingut experiència a la NHL havent jugat 79 partits defensant el jersey dels San José Sharks, Nashville Predators, Arizona Coyotes i Detroit Red Wings. Un altre dels pilars atacants d’aquests Griffins és Sheldon Dries, un center nascut l’abril de 1994 que porta als seus patins 122 partits jugats a la NHL per als Colorado Avalanche i els Vancouver Canucks. L’extrem dret Dominik Shine és un altre dels referents en atac; nascut l’abril de 1993 a Detroit, Shine té una fugissera experiència a la NHL amb només 9 partits però és un dels jugadors importants de la franquícia ja que hi porta des de la temporada 2016-17 després d’acabar el seu periple universitari competint a la WCHA (Western Collegiate Hockey Association) en les files de la Northern Michigan University.
Una de les millors notícies per a la franquícia de Michigan és el bon rendiment que està donant l’extrem dret rookie noruec escollit pels Red Wings en la primera ronda del draft de 2024 amb el número 15 Michael Brandsegg-Nygard, nascut a Oslo l’octubre de 2005; format en l’hoquei suec, concretament en les files de l’Skelleftea, ja ha jugat 9 partits amb els Red Wings; Brandsegg-Nygard és el màxim assistent dels Griffins. Un altre atacant nòrdic, el letó Eduards Tralmaks nascut a Riga el febrer de 1997, té un paper rellevant en la davantera sent el segon màxim golejador després del ja esmentat Leonard i sent a més el jugador que té el +/- més alt de l’equip. Amadeus Lombardi, un center ja amb diverses temporades d’experiència a l’AHL (sempre als Griffins on va arribar procedent dels Flint Firebirds de l’OHL), és un dels millors assistents de l’equip.
Celebrando un gol | TheAHL.com
De la resta d’atacants del roster mereix ser destacat el veterà Austin Watson. L’ex-Senators, un dels visitants més assidus del penalty box, porta als seus patins la friolera de 573 partits disputats a la NHL amb diverses franquícies: Nashville Predators, Ottawa Senators, Tampa Bay Lightning i Detroit Red Wings. Cal recordar que Watson és tota una primera ronda del draft de 2010, en què va ser escollit amb el número 18 pels Predators.
L’entrenador en cap
Si passem a l’equip tècnic d’aquests excel·lents Griffins ens trobem que l’entrenador en cap és el canadenc Dan Watson. Nascut a Glencoe (Ontario) el març de 1979, Watson va ser un defensa amb una llarga trajectòria en lligues menors després d’haver-se format a l’Ontario Hockey League militant als Sarnia Sting. Com a curiositat, dir que va jugar a la ja extinta United Hockey League (UHL), concretament en les files dels Columbus Stars i els Kalamazoo Wings. La seva carrera com a entrenador s’ha desenvolupat íntegrament en l’organització dels Red Wings ja que quan Watson va arribar a l’equip en la temporada 2009-10 com a entrenador assistent era la primera temporada dels Toledo Walleye a l’ECHL després de canviar la seva denominació anterior, Toledo Storm, precisament la franquícia en la qual Watson va penjar els patins en la temporada 2006-07. Després de set temporades com a entrenador assistent, en la temporada 2016-17 va ser elevat a la categoria d’entrenador en cap dels Walleye, càrrec que va mantenir durant sis temporades. És a dir, ni més ni menys que tretze temporades és el període de temps en què Watson ha estat cuinant-se com a entrenador per poder arribar a dirigir els Grand Rapids Griffins de l’AHL des de la temporada 2023-24, aconseguint des de llavors portar l’equip a les eliminatòries per la Calder Cup.
El record de la història: Binghamton Rangers (1992-93)
Els Binghamton Rangers va ser una franquícia situada a la ciutat homònima pertanyent a l’estat de Nova York que va estar activa des de 1990 fins a 1997. Com el seu nom indica, va ser la filial dels New York Rangers a l’AHL. Després de la seva desaparició, la seva plaça a la competició va ser assumida pels Hartford Wolf Pack fins al dia d’avui. Els Rangers de la temporada 1992-93 estaven entrenats per Ron Smith, que el 4 de gener de 1993 va ser promogut a la condició d’entrenador en cap dels New York Rangers després d’haver estat acomiadat Roger Neilson a causa dels mals resultats i de les tensions internes al vestidor. A Binghamton, Smith va ser rellevat per Colin Campbell, entrenador assistent de Roger Neilson que ja tenia experiència dirigint equips en lligues menors, fins al final de temporada. Quan Smith va ser rellevat, el registre dels Rangers era de 28-5-5 (80,26% de puntuació). Als playoffs, els Rangers van caure en segona ronda en el setè partit davant els Rochester Americans després d’haver eliminat els Baltimore Skipjacks en una sèrie duríssima de primera ronda que també s’havia anat al setè partit. El 17 de maig de 1993, davant 4.800 espectadors, els Rangers van caure a la seva pista davant els Americans per 2-3 gràcies a un gol decisiu de Greg Brown.
La porteria d’aquells Rangers estava ocupada per Corey Hirsch, guanyador en aquella temporada de tres prestigiosos trofeus: Aldege Bastien Memorial Award (millor porter de la temporada segons l’AHL Broadcasters and Writers Association), Dudley Garrett Memorial Award (millor rookie de la temporada) i Harry Holmes Memorial Award (porter amb el mínim percentatge de gols encaixats havent jugat un mínim de 25 partits).
A la blue line dels Rangers va destacar el suec Par Djoos, que va arribar a jugar 82 partits a la NHL entre els Detroit Red Wings i els Vancouver Canucks. Altres defenses remarcables van ser el rus Sergei Zubov (guanyador de la Stanley Cup amb els New York Rangers el 1994 i llegenda dels Dallas Stars, que tenen la seva samarreta retirada, amb els quals va guanyar la Stanley Cup el 1999) i el canadenc Brad Tiley (guanyador en la temporada 1999-2000 de l’Eddie Shore Award al millor defensa de l’AHL).
A la línia ofensiva van destacar quatre jugadors: Don Biggs, guanyador del Les Cunningham Award (jugador més valuós de la temporada) i del John B. Sollenberger Trophy (jugador amb més punts en la temporada regular); Brian McReynolds, Craig Duncanson (primera ronda del draft de 1985 escollit pels Los Angeles Kings amb el número 9) i Mike Stevens.
El record de la història: Manchester Monarchs (2004-05)
La ciutat de Manchester, a l’estat de New Hampshire, va tenir una franquícia que va competir a l’AHL entre 2001 i 2015; a partir de la temporada 2015-16 es va traslladar a la ciutat d’Ontario, a l’estat de Califòrnia, per convertir-se en els actuals Ontario Reign, franquícia filial dels Los Angeles Kings de la NHL. Els Monarchs de la temporada 2004-05 estaven entrenats per Bruce Boudreau, qui en la seva etapa de jugador va arribar a disputar 150 partits a la NHL amb els Toronto Maple Leafs i els Chicago Blackhawks. Curiosament, després d’aquesta temporada 2004-05 Boudreau va ser rellevat del seu càrrec i substituït per Jim Hughes.
La porteria d’aquells Monarchs estava defensada per Mathieu Garon, porter que posteriorment va tenir una llarga carrera a la NHL arribant a disputar 343 partits amb els Montreal Canadiens, Los Angeles Kings, Edmonton Oilers, Pittsburgh Penguins (amb qui va guanyar la Stanley Cup el 2009), Columbus Blue Jackets i Tampa Bay Lightning.
La blue line dels Monarchs va tenir Denis Grebeshkov com a protagonista destacat. Escollit en la primera ronda del draft de 2002 amb el número 18 pels Los Angeles Kings, Grebeshkov va tenir una bona carrera a la NHL, en la qual va destacar el seu pas pels Edmonton Oilers. Aquest defensa esquerrà va destacar per ser un grandíssim assistent amb 44 assistències en 75 partits.
A la línia ofensiva van destacar tres jugadors: Mike Cammalleri, Dustin Brown i Tom Kostopoulos. Cammalleri va ser un extrem esquerre llegendari de la NHL, en la qual va disputar 938 partits amb diverses franquícies: Los Angeles Kings (que el van draftejar el 2001 en la segona ronda amb el número 49), Calgary Flames, Montreal Canadiens, New Jersey Devils i Edmonton Oilers, equip en el qual va penjar els patins en la temporada 2017-18. En la temporada de què estem parlant, la 2004-05, va guanyar el Willie Marshall Award, trofeu que premia el màxim golejador de la temporada regular, pels seus 46 gols en 79 partits.
Dustin Brown és una llegenda dels Los Angeles Kings, únic club de la NHL en què va militar durant els 1.388 partits que va disputar durant 18 temporades, guanyant dues vegades la Stanley Cup en les temporades 2011-12 i 2013-14. Precisament en aquesta última temporada, Brown va ser guardonat amb el Mark Messier NHL Leadership Award, trofeu que premia la capacitat de lideratge sobre el gel. Dustin Brown té el jersey amb el seu dorsal número 23 retirat al Crypto.com de Los Angeles i una estàtua en el seu honor erigida als voltants del pavelló.
Tom Kostopoulos també va ser una llegenda en l’hoquei sobre gel nord-americà però, a diferència dels seus dos companys d’atac en aquells Monarchs, no va tenir un impacte tan gran a la NHL i sí a l’AHL. Nascut a la ciutat de Mississauga (Ontario), Kostopoulos va deixar una empremta inesborrable a l’AHL com a integrant dels Wilkes-Barre/Scranton Penguins. Va arribar a la franquícia el 1999 i hi va pertànyer durant 11 temporades. Tota la seva carrera a l’AHL va ser amb els Penguins excepte la temporada 2004-05 en què va estar a Manchester. Les xifres de partits jugats per Kostopoulos tant a l’AHL com a la NHL són aclaparadores: 822 enfrontaments disputats a l’AHL i 646 a la NHL. Són xifres a l’abast de molt pocs.
El record de la història: Wilkes-Barre/Scranton Penguins (2005-06)
La franquícia de Pennsilvània, afiliada als Pittsburgh Penguins, ha tingut tres temporades en la seva història en què ha estat per sobre del 70% de puntuació: la que recordarem aquí i les temporades 2010-11 (73,1%) i 2016-17 (70,4%).
En la temporada 2005-06 els Penguins van tenir un canvi a la banqueta, en el seu entrenador en cap. Van començar la temporada arrolladorament sota la direcció de Michel Therrien arribant a un registre fabulós de 21-1-2 (90%). La franquícia matriu de la NHL va decidir promoure’l al càrrec d’entrenador en cap davant la mala dinàmica de l’equip, dirigit aleshores per Eddie Olczyk. Recordem que va ser la temporada del debut del gran Sidney Crosby amb els de Pittsburgh. Després d’un interregne de 3 partits en què Rick Kehoe es va fer càrrec de la franquícia de l’AHL, el substitut de Therrien va ser Joe Mullen, qui fins aquell moment havia exercit d’entrenador assistent d’Olczyk a Pittsburgh. Mullen va portar l’equip fins a la segona ronda dels playoffs per la Calder Cup, en què van tenir la mala sort d’enfrontar-se als duríssims Hershey Bears, que després van ser els campions. La sèrie contra els Bears es va decidir per un contundent 4-0.
La porteria dels Penguins estava coberta per Danny Sabourin, que va ser un porter amb un recorregut escàs a la NHL i que la major part de la seva carrera la va passar a l’AHL. Les seves últimes temporades en actiu les va passar a Europa, concretament a Àustria i França, on es va retirar en la temporada 2016-17 després de guanyar la lliga francesa amb els Rouen.
La blue line d’aquells Penguins comptava amb una parella que va fer una gran temporada: Chris Kelleher i Noah Welch. En no aconseguir trobar un lloc estable a la NHL, Kelleher es va retirar amb 32 anys per integrar-se en l’estructura de scouting dels Minnesota Wild. Per la seva banda, Welch va arribar a jugar 75 partits a la NHL amb els Pittsburgh Penguins, Florida Panthers, Tampa Bay Lightning i amb els ja desapareguts Atlanta Thrashers, franquícia amb la qual va disputar els seus últims partits en l’hoquei nord-americà en la temporada 2010-11, ja que a partir d’aquest moment Welch va fer el salt a Suècia, on va estar fins a la seva retirada en la temporada 2017-18 com a campió amb el Växjö HC.
La producció ofensiva de l’equip comptava amb dos jugadors que van aconseguir fer carrera a la NHL: el center Maxime Talbot, campió de la Stanley Cup amb els Pittsburgh Penguins el 2009 i amb un total de 788 partits jugats a la NHL, i d’altra banda també el center Erik Christensen, que va arribar a disputar 404 partits amb els Pittsburgh Penguins, Atlanta Thrashers, Anaheim Ducks, New York Rangers i Minnesota Wild. Acabada la seva trajectòria a Nord-amèrica, Christensen va creuar l’Atlàntic per competir primer a la KHL russa i finalment a la SHL sueca, en la qual va ser campió en la seva última temporada en actiu amb les files de l’HV71.
Amb aquest humil homenatge històric concloem el present article en què hem volgut posar en valor com de difícil resulta aconseguir uns resultats tan excel·lents en una competició tan dura i igualada com sol ser l’American Hockey League.
Cargando ...
