El nom de George ‘Punch’ Imlach evoca una de les èpoques més glorioses, i alhora turbulentes, de la història de la National Hockey League. Imlach, simbolitzat pel seu inseparable barret fedora i una mirada atravessadora, no fou només un entrenador, sinó també un fenomen de masses i un dictador benevolent que transformà el panorama de l’hoquei professional durant la dècada dels 60.
El seu sobrenom està relacionat indissolublement amb els Toronto Maple Leafs, una franquícia que, abans de la seua arribada, navegà un lustre per terra de ningú i que, sota el seu comandament, assolí cotes d’èxit que conformen hui dia l’aura mitològica de l’entitat. L’anàlisi de la trajectòria del canadenc discorre des de la glòria fins a la disciplina extrema i la lleialtat inquebrantable cap a un sistema que prioritzà la veterania per damunt de la joventut.
Imlach preferia confiar en veterans que entenien el sacrifici necessari per guanyar a les eliminatòries
Amb això, Imlach accedí al banquillo de la franquícia de la seua ciutat natal el 1958, inicialment com a assistent de la direcció general, formada per un comité de set membres, encara que en pocs mesos es féu amb el control total de l’equip i assumí els rols de general manager i primer entrenador. L’impacte de ‘Punch’ fou immediat i, malgrat heretar una plantilla jove i mancada de direcció, la modelà a la seua imatge. Així, el llegat d’Imlach als Maple Leafs es defineix per la construcció d’una dinastia que conquerí quatre Stanley Cups en sis anys —entre el 1962 i el 1967—. L’últim campionat representa el seu principal triomf, però potser el més agredolç per a l’afició. Aquell equip, anomenat The Over-the-Hill Gang per l’edat avançada dels seus integrants, derrotà els seus etern rivals, els Montreal Canadiens, l’any del centenari del Canadà. No obstant això, fins hui dia, suposa l’última vegada que Toronto ha alçat el trofeu i l’ombra d’aquell èxit es projecta com una maldió 60 anys després.
La fundació dels Buffalo Sabres
No obstant això, la carrera de ‘Punch’ Imlach no estigué exempta d’ombres. Després del seu acomiadament de Toronto el 1969, que marcà la fi d’una era, el canadenc provà la seua vàlua en fundar i construir des de zero els Buffalo Sabres. A Nova York, Imlach demostrà que el seu ull per al talent romania intacte en seleccionar Gilbert Perreault i formar la llegendaria French Connection. No obstant això, el seu retorn als Maple Leafs a finals dels 70 fou radicalment distint de la seua primera etapa. La segona estada derivà en enfrontaments ferotges amb estels com Darryl Sittler i Lanny McDonald. El període embrutà part del seu llegat i mostrà una personalitat intransigent amb els nous temps i el seu estil xocà frontalment amb la mentalitat de la generació moderna de jugadors.
L’estil de joc dels equips d’Imlach reflectia fidelment el significat del seu sobrenom. ‘Punch’ creia en un hoquei de desgast, físic i extremadament disciplinat en la zona defensiva. Els equips del torontonenc no buscaven la bellesa estètica, sinó l’eficiència implacable. Imlach preferia confiar en veterans curtits, com Johnny Bower, Allan Stanley o Red Kelly, jugadors que entenien el sacrifici necessari per a guanyar en les eliminatòries. Sota la seua batuta, els Maple Leafs perfeccionaren l’art del checking i la protecció de la pròpia porteria mentre asfixiaven els seus rivals amb una pressió constant. El canadenc utilitzava la guerra psicològica no només contra els seus oponents, sinó també contra els seus propis pupills per a mantenir-los sempre en la tensió del dilema i el temor per la possibilitat de perdre el seu lloc.
La rotació com a mètode innovador
En termes tàctics, ‘Punch’ Imlach innovà en la gestió de les plantilles. En este sentit, el tècnic fou un dels primers a entendre que la profunditat del banquillo, i no només les estels individuals, guanyava campionats. Els equips del canadenc disposaven d’un sistema de rotació que permeté mantenir la intensitat durant l’hora de joc, una estratègia estàndard hui dia, però que als anys 60 requeria una convicció fèrria. Els entrenaments d’Imlach destacaven per la seua duresa; no permetia l’autocomplaença i exigí que cada membre del conjunt, des del capità fins a l’últim defensa, es lliurara al sistema. La cohesió, forjada en el foc de l’exigència, permeté a Toronto superar equips amb més talent ofensiu sobre un tauler on el físic suposava la peça més valuosa.
En conclusió, la carrera d’Imlach testifica una època vetusta de l’hoquei sobre gel, d’homes durs i mandats absoluts. L’entrenador, amb 402 victòries en la temporada regular i quatre anells de campió, entrà al Saló de la Fama el 1984, apenes tres anys abans de la seua mort. Encara que els seus mètodes es consideren anacrònics hui dia, resulta impossible contar la història de l’NHL sense dedicar un capítol a la seua figura. Imlach fou l’últim gran arquitecte de Toronto, un home que entengué que per a assolir la glòria és necessari governar amb puny de ferro. El seu llegat és un recordatori que l’èxit sol tenir un preu alt, i ‘Punch’ Imlach estigué disposat a pagar-lo i a cobrar-lo en cada minut de la seua carrera.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
