El progrés va portar el temps lliure, i amb el temps lliure va arribar l’esport, i amb l’esport van arribar les persones que el practicaven i en major nombre els que veien els que ho feien i volien saber què passava als camps de joc.
Els diaris que eren el mitjà d’informació disponible a l’època dels pioners de la competició esportiva, van informar primer dels resultats i amb el pas del temps van aparèixer les primeres anàlisis que passaven dels simples números del marcador als secrets de l’esdeveniment, els periodistes corrien als telègrafs i primers telèfons de l’època perquè les seves paraules quedessin impreses a la primera edició disponible.
Les competicions esportives van generar des del seu origen l’atenció de moltes persones que demanaven a la premsa notícies dels camps de joc
L’arribada de la ràdio va significar un gran pas endavant per a la difusió de l’hoquei gel, ja no calia esperar la següent edició del diari per saber que havia passat a l’estadi ni estar a la ciutat per tenir accés immediat a la premsa, amb la cada vegada més gran potència de les emissores, fins i tot enmig de les grans extensions nord-americanes, ja fossin nord-americans o canadenques, arribaven en directe els detalls de les gestes d’aquells gladiadors renascuts a l’edat moderna, que podien lluitar sense espasa, però entestaven tot el que tenien als seus duels per gaudi del públic que els seguia, per no parlar que facilitava un altre entreteniment paral·lel, les apostes esportives.
La televisió truca a la porta
Així van arribar els anys 30 del segle XX amb una perfecta col·laboració entre mitjans de comunicació i lligues esportives professionals que afavorien la prosperitat de les dues parts. Però arribava un nou mitjà que anticipava una revolució perquè permetia finalment veure amb els seus propis ulls el que abans altres els explicaven, la televisió començava les primeres emissions.
Obviant les emissions experimentals a Nova York i Los Angeles el 1938 i el 1946 respectivament, l’hoquei gel no arribaria d’una manera regular a les pantalles fins al 1947 quan els Rangers van començar a emetre els seus partits.
En principi aquest fet circumscrit només a la Gran Poma per les encara escasses possibilitats del nou mitjà no va deixar de ser una novetat local que només afectava la ciutat que representava l’avantguarda comercial i tecnològica dels Estats Units. Però a poc a poc la televisió madurava i anava arribant cada cop més a punts d’Amèrica del Nord, i cadascuna de les restants franquícies anaven aconseguint la possibilitat d’apuntar-se al carro on ja muntaven alegrement els «blueshirts» encara que hi va haver persones que no compartien aquesta idea amb molt d’entusiasme, i no eren simples aficionats.
L’NHL es resisteix al principi
I és que un dels opositors principals era el mateix president de la lliga, Clarence Campbell, que en l’edició del 9 de març de 1949 de la històrica revista The Hockey News va acusar el nou mitjà televisiu de ser una amenaça certa per a l’hoquei gel i que deixaria els aficionats a casa allunyats dels estadis. També creia que les limitacions de camp de visió no farien possible apreciar el joc i les constants anades i vingudes que són el senyal d’identitat d’aquest esport i que el fan tan atractiu.
La idea de l’hoquei gel televisat va posar en bàndols enfrontats dos titans com Clarence Campbell i Conn Smythe
Però no menys poderós era el valedor de la part contrària, ni més ni menys que Conn Smythe, propietari i gerent general dels Toronto Maple Leafs que el 1952 amb la televisió canadenca ja en condicions d’emetre regularment, veia el nou mitjà com una plataforma excel·lent per vendre l’esport.
Tot i així Smythe no era del tipus de persones que es llancen a la piscina sense comprovar que l’aigua els espera després del salt, i en aquella primera temporada d’hoquei gel televisat va signar un preu simbòlic de cent dòlars per cada partit transmès des del Maple Leaf Gardens, un contracte que permetia sense risc per a cap de les dues parts prendre contacte. Addicionalment intentant prevenir una baixada d’assistència a conseqüència de les transmissions, aquestes no podien sortir a l’aire fins que transcorregués una hora des del començament del partit, per la qual cosa els espectadors des del saló de casa, no s’unien al joc fins iniciat el segon període.
Amb aquestes condicions va continuar la relació entre hoquei gel i televisió fins al 1968, any en què per fi, es van començar a emetre els partits de manera integra al Canadà, tot i que només es permetia un partit per setmana. Als Estats Units la manca d’arrelament a tot el país dificultava els contractes a nivell nacional sent les emissores locals les que portaven el pes de les retransmissions.
Los aficionados más apasionados no renunciaron al hockey en el estadio disipando los temores del presidente de la NHL al nuevo medio
Amb el pas del temps, es va segellar per fi la relació que arriba fins avui dia entre hoquei gel i televisió, deixant enrere totes les pors i dubtes, començant a taxar-se els drets televisius en xifres cada vegada més grans, primer al Canadà i posteriorment als Estats Units, ja que al país de les barres estrelles l’hoquei, va haver de sortir primer del nínxol regional inicial per després de diversos períodes
d’expansió esdevenir objecte d’interès d’est a oest.
Avui uns 6.800 milions d’euros asseguren al grup de comunicació Rogers els drets televisius de l’NHL per al Canadà en un contracte per 12 anys que va del 2026 al 2038. Als Estats Units estem en el quart any d’un contracte que finalitza el 2028 i que suposa un desemborsament per a ESPN/ABC i TNT Sports de 4.000 milions d’euros convertint a banda i banda del paral·lel 49 la televisió en un dels puntals que sostenen l’hoquei del segle XXI.
Aquest no és el final de la història, internet ha portat la possibilitat de la retransmissió global, i allà on arribi la xarxa, arriba l’hoquei gel i amb pavellons més plens que mai, i deixant-nos esperant noves formes de gaudir de l’esport que ens portaran les tecnologies que sens dubte arribaran.
Et pot interessar…
.
Cargando ...
