L’11 de setembre de 2001 va canviar completament el dia a dia dels Estats Units. També el de l’NHL. La temporada 2001-02 encara no havia començat i els equips es trobaven en plena preparació, però després dels atemptats els partits de pretemporada van deixar de tenir qualsevol importància.
Durant uns dies, l’hoquei gel va quedar en segon pla. I quan finalment els equips van començar a tornar als pavellons, els primers partits no es van viure com uns partits normals. El gel es va convertir en un lloc per recordar les víctimes, donar les gràcies als qui havien participat en els rescats i intentar recuperar, molt a poc a poc, una certa normalitat.
Nova York: el primer partit després de la tragèdia
El millor exemple va arribar el 19 de setembre de 2001 al Madison Square Garden. Els New York Rangers rebien els New Jersey Devils en el que es va convertir en el primer esdeveniment esportiu professional celebrat a Nova York després dels atemptats. Aquella nit, el resultat era gairebé anecdòtic, a les graderies hi havia moltíssimes banderes dels Estats Units i abans del partit es va preparar una cerimònia especial. Jugadors i membres dels equips d’hoquei gel del FDNY —bombers de Nova York— i del NYPD —policia de Nova York— van participar en els actes previs.
Els dos equips, Rangers i Devils, van formar junts en mostra de respecte per tot el patiment que estava vivint la ciutat de Nova York
Els aficionats van respondre amb enormes ovacions. La ciutat encara estava de dol i molts dels qui eren sobre el gel o a les graderies coneixien directament algú que havia mort, que havia participat en els rescats o que encara estava treballant a Zona Zero. Els Rangers havien visitat també diversos parcs de bombers de la ciutat per donar suport als seus membres. I aquella nit, els bombers i policies van deixar de ser simplement convidats: eren els protagonistes de la cerimònia.
Durant l’himne estatunidenc, el públic va cantar i aplaudir amb una intensitat extraordinària. Quan les imatges dels equips de rescat apareixien a les pantalles del Garden, les ovacions tornaven a omplir el pavelló. L’hoquei gel havia tornat a Nova York, però aquella nit el Madison Square Garden semblava més un lloc de reunió d’una ciutat que intentava recompondre’s que no pas un recinte esportiu.
El partit que va deixar de ser important
El 20 de setembre, Rangers i Flyers jugaven a Philadelphia, durant el descans estava previst que George W. Bush pronunciés davant del Congrés el seu discurs sobre els atemptats i la resposta dels Estats Units. Quan va arribar el moment, el discurs va començar a retransmetre’s a les pantalles del pavelló, els jugadors van sortir al gel, però ningú tenia gaire interès a continuar jugant. Els aficionats volien veure el president.
El resultat? No es va disputar el tercer període.
El partit va quedar 2-2 després de les dues primeres parts. L’hoquei gel simplement va deixar de ser important durant aquella nit. Quan Bush va acabar el discurs, el públic va respondre amb crits de USA! i els jugadors van abandonar la pista. És probablement una de les millors escenes per explicar l’estat d’ànim d’aquells dies: milers de persones havien pagat una entrada per veure hoquei i, quan va començar el discurs del president, tothom va entendre que hi havia coses molt més importants.
Los Angeles Kings ‘tocats’ de ple
Els atemptats també havien afectat directament els Los Angeles Kings. Dos membres de l’organització, Garnet «Ace» Bailey i Mark Bavis, viatjaven en el vol 175 de United Airlines, que va ser estavellat contra la Torre Sud, per això, el retorn dels Kings al gel va tenir una càrrega emocional encara més forta.
En els actes previs dels partits, els serveis d’emergència van tenir un paper protagonista. Els Kings van començar a portar un adhesiu amb les inicials d’Ace Bailey i Mark Bavis als cascos dels jugadors, una tradició que encara continua dècades després. No era només un homenatge als dos membres de l’organització, era també una manera de recordar totes les víctimes.
El moment Mark Messier
Però si hi ha una imatge que resumeix millor la relació entre l’NHL i els primers intervinents després del 11-S, és la de Mark Messier amb un casc de bomber. El 7 d’octubre de 2001, en el primer partit de temporada regular dels Rangers al Madison Square Garden després dels atemptats, l’equip va convidar membres del FDNY i del NYPD a participar en la cerimònia, entre els bombers hi havia Larry McGee, capità de l’equip d’hoquei gel del FDNY. McGee portava el casc del cap Raymond Downey, que havia mort l’11 de setembre, amb una fotografia seva enganxada al davant.
Quan Messier va sortir al gel per a la presentació dels jugadors, no duia casc, McGee va decidir acostar-s’hi i li va oferir el casc de Downey. Messier se’l va posar i la resta ja es història.
No estava preparat. No formava part del guió. Va ser un gest espontani que va acabar convertint-se en una de les imatges més recordades de la història de l’esport després del 11-S.
El Madison Square Garden va esclatar en una enorme ovació
El casc no representava només Raymond Downey. Representava els 343 bombers del FDNY morts aquell dia i, per extensió, tots els primers intervinents que havien posat la seva vida en risc. El mateix Messier explicaria anys després que aquella imatge havia acabat simbolitzant totes aquelles persones.
L’hoquei gel com a punt de trobada
Durant aquelles primeres setmanes, per tant, els pavellons de l’NHL van viure una atmosfera molt diferent. Hi havia moltes banderes americanes (fins i tot a les pistes canadenques), minuts de silenci, himnes cantats amb una intensitat especial, ovacions als bombers i policies, homenatges a les víctimes, donacions i visites dels jugadors als serveis d’emergència. Però sobretot hi havia una sensació molt difícil d’explicar: la gent necessitava tornar a fer coses normals. Anar a un partit. Seure amb altres persones. Cantar l’himne. Aplaudir. Cridar USA!. I durant unes hores, intentar tornar a sentir que la vida continuava.
L’NHL no podia solucionar el que havia passat. Tampoc podia fer desaparèixer el dolor. Però aquells primers partits van oferir alguna cosa que, en aquell moment, també era important: un lloc on una comunitat podia reunir-se, recordar els qui ja no hi eren i donar les gràcies als qui havien corregut cap al perill mentre la resta intentava escapar-ne.
I potser per això, quan l’hoquei va tornar després del 11-S, els aplaudiments més forts no sempre eren per als jugadors, moltes vegades eren per als homes i dones que arribaven a la pista vestits de bomber o de policia. I això explica millor que qualsevol resultat com va reaccionar la millor lliga d’hoquei gel del món davant d’aquells atemptats.
Te puede interesar…
.
